Artesans de la pau o mercaders de la mort

Fa un parell de setmanes, el papa Francesc ens convidava a fer un minut de pregària per la pau el dijous dia 7 a les 13.00 hores. Com molts ho han seguit a la diòcesi i en altres indrets, jo em trobava reunit amb els capellans i diaques de Mallorca al santuari de la Mare de Déu de Lluc celebrant l’Eucaristia en ocasió de la Jornada sacerdotal en la festa de Jesucrist Sacerdot per sempre. Va ser entre la proclamació de l’Evangeli i l’homilia que va escaure aquest minut que el Papa demanava, i el vam fer. Va ser un moment fort de pregària en silenci, unit el nostre presbiteri a tanta gent de bona voluntat que estima i vol la pau, una crida interior a ser artesans de la pau en qualsevol indret.

"És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes", diu el papa Francesc

“És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes”, diu el papa Francesc

El fet, però, és que vivim en una societat «malalta», que en determinades situacions ja necessita de cures pal·liatives perquè sembla que el seu mal ja no té remei. Ens sentim molt pobres davant l’onada de violència, insegurs i vulnerables en tots els sentits, a causa de la falta de respecte als drets humans i a la pressió ideològica i mediàtica que s’exerceix sobre les persones. Què fer per introduir un clima de pau en les relacions humanes i una voluntat de construir la pau en els qui dins la gestió pública tenen la responsabilitat de fer-la realitat? «Demano a Déu —així prega el papa Francesc— que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals del nostre món!» (EG 205).

I recentment ens deia: «És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes. Aquesta guerra d’allà, aquesta altra d’allí, ¿és de veritat una guerra per problemes o és una guerra comercial per vendre aquestes armes en el comerç il·legal i perquè s’enriquesquin els mercaders de la mort? Acabem amb aquesta situació! Demanem tots junts pels responsables de les nacions, perquè es comprometin amb decisió a posar fi al comerç de les armes que causa tantes víctimes innocents.»

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Partir, repartir i compartir

Celebrar l’Eucaristia ens mostra l’amor amb què Déu Pare mira el món. Un Pare, que gràcies a Jesús que ens l’ha fet conèixer, vol que tots els fills i filles estiguin asseguts a la mateixa taula. Com s’ha fet perceptible? Jesús ens ho fa arribar fent-se home com nosaltres pel misteri de la seva Encarnació, però vol perpetuar-lo quedant-se sacramentalment present en l’Eucaristia mitjançant les espècies del pa i del vi. És el signe visible que ens obre els ulls de la fe i ens mou a anunciar-lo, fent que les condicions inhumanes de vida i les desigualtats canviïn a partir de la fracció del pa.

«En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo?»

«En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo?»

En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo? Què canvia en la comunitat que celebra l’Eucaristia? Quin canvi provoca en les nostres relacions socials i en el cor de cadascú? Què fem perquè l’obsessió per «acaparar» doni pas a l’obsessió per «compartir»?

Em deia un agnòstic després de la missa a la qual havia assistit amb uns amics per primera vegada: «M’ha sorprès el gest que he vist que feies: has partit el pa i has dit que ho feies com ho va fer Jesús en el darrer sopar: per repartir-lo i compartir-lo. Ho he entès bé, però, ¿sou conscients del que feu quan partiu el pa i del que significa?» Per això, em demano moltes vegades, què ha de canviar en cadascú, en l’Església, en la societat, amb la quantitat d’eucaristies que celebrem i fem el gest de Jesús? A què ens compromet?

Aquest gest d’amor que és l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del Senyor, no és un gest aïllat ni queda reclòs en el temple o en l’organització tancada d’un grup, sinó que transcendeix la vida per transformar-la des de les seves arrels i projectar-la cap a Déu. D’altra part, ho sabem bé, exigeix un canvi profund en el conjunt de les nostres relacions humanes, promogut per l’exercici de la caritat com a signe identitari del qui segueix Jesús, que ens vol tots asseguts a taula.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

Déu, que és Amor, és la solució!

Tota la història humana ha viscut i encara viu l’experiència d’una recerca de sentit per a la vida. Sempre i de mil maneres, l’home i la dona de tots els temps s’han fet preguntes radicals, entre les quals hi ha aquesta: «Qui és Déu?» És la pregunta religiosa per excel·lència que tots ens fem. Les respostes que s’han anat donant al llarg de la història presenten la més gran diversitat. Avui, com a cristians, sentim la necessitat de compartir aquesta recerca i oferir la resposta de fe que ens identifica.

"Creure, doncs, en la Trinitat és creure en l’amor, en el seu origen en Déu i en les profundes raons per estimar"

“Creure, doncs, en la Trinitat és creure en l’amor, en el seu origen en Déu i en les profundes raons per estimar”

Llegim en el llibre dels Fets dels Apòstols que Pau, quan és a Atenes, es troba amb un monument que porta la inscripció «Al Déu desconegut» i, de forma genial, comunica a la gent «qui» és aquest que no coneixen. La reacció és que uns es posen a riure, altres diuen «ja t’escoltarem un altre dia», i altres arriben a la fe. Com ell, nosaltres hem conegut com Jesús ha explicat qui és Déu, quin és el seu rostre de Pare misericordiós i ha promès l’Esperit Sant que serà el qui enardirà els cors a creure i a donar testimoni.

Aquesta revelació progressiva de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és la resposta a la pregunta inicial sobre «qui és Déu», i és Jesús el qui ens el mostra del tot i vol que entrem de ple en la seva vida. És per això, perquè creiem que Jesús ha ressuscitat, que hem de poder dir que Déu és la «solució» a tots els enigmes i drames humans, perquè ens convida a participar de la mateixa vida de Déu, que és Amor. Creure, doncs, en la Trinitat és creure en l’amor, en el seu origen en Déu i en les profundes raons per estimar, perquè «Déu és amor, el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (1Jn 4,16).

Déu només pot estimar i ens crida a dir-ho amb la nostra vida. Així, podem ser signes visibles d’aquest amor i, com Església, icona de la Trinitat, fundada en l’amor que es comunica. A Déu, per Jesucrist i l’Esperit, el podem escoltar i amb ell podem parlar. Per això, la pregària ens uneix tant, que podem viure la força d’aquesta nova presència que dona un nou horitzó i sentit a la vida.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Un llenguatge bo d’entendre

Encara que no ho sembli, avui tot pot tornar a començar. És la força de renovació que l’Esperit de Déu ens infon constantment amb el seu alè. Avui agraïm aquest do meravellós, font d’on raja una nova primavera de l’Església.

El llenguatge és fàcil i difícil alhora. Com podem fer-nos entendre? Quin misteri d’amor amaga aquesta font de la qual brolla unitat, equilibri, enteniment, saviesa, ciència, pietat, consell, fortalesa, alegria, pau, bondat, respecte? Qui no entén, per damunt de tota diferència i paraula, aquest llenguatge de l’amor?

"La festa de Pentecosta ens descobreix el valor de la interioritat i, amb ella, el misteri amagat de Déu, que és esperit, en cada persona humana."

“La festa de Pentecosta ens descobreix el valor de la interioritat i, amb ella, el misteri amagat de Déu, que és esperit, en cada persona humana.”

L’Esperit del Senyor, que és Amor, es fa particularment do i comunica els seus fruits a un grup de persones que han conviscut amb Jesús, l’han vist ressuscitat: més enllà de tota diferència de raça, poble, nació, llengua, procedència, classe social i situació en la vida, fan accessible un missatge que arriba al cor de tots i experimenten un canvi interior inesperat: passen de la por a la confiança, del recel a l’entusiasme, i són portadors d’un anunci que conté tots els elements de la globalització del bé.

La festa de Pentecosta ens descobreix el valor de la interioritat i, amb ella, el misteri amagat de Déu, que és esperit, en cada persona humana. En una societat qualificada de líquida per la seva falta de consistència interna, l’acció de l’Esperit en nosaltres irromp com a do i com a fruit. És l’alternativa a la frustració humana, al buit interior, a la soledat radical, a la incomunicació, al ressentiment que bloqueja tota relació autèntica. Estam davant de quelcom realment genial que ens dinamitza. És l’Esperit Sant!

Com canalitzar amb un nou ardor aquest procés d’interiorització en la vida personal i la seva repercussió en la vida social? Rebem de Jesús una missió concreta que ens impulsa cap aquesta transformació segons l’Evangeli. Sempre ens trobam davant l’alternativa: comptar amb l’Esperit o prescindir-ne. La nostra resposta de fe haurà de ser ferma i confiada, ja que, sense ell, «ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Moldre blat o males herbes

Amb la Jornada de les Comunicacions Socials, l’Església ens vol ajudar a ser transmissors de bones notícies tant el l’àmbit professional com en el de les relacions personals. El papa Francesc ens exhorta a una comunicació constructiva que, rebutjant tot prejudici, fomenti una cultura de l’encontre que ajudi a mirar la realitat amb autèntica confiança. La ment de l’home està sempre en acció i no pot deixar de «moldre» allò que rep, però està de la nostra mà decidir quin material li oferim. És una crida a la responsabilitat i a la transparència informativa.

«Tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.»

«Tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.»

Som convidats a cercar un estil comunicatiu obert i creatiu, que no doni tot el protagonisme al mal, sinó que mostri les possibles solucions, afavorint una actitud activa i responsable en les persones a les quals va dirigida la notícia. Per pròpia definició qui ens orienta és l’Evangeli, paraula que vol dir «bona notícia». Per als cristians, aquesta «bona notícia», més que una informació, és una persona, és Jesús. Per això, hem de moldre blat i no males herbes, ja que Jesús ens diu quina ha de ser la qualitat de la nostra forma de comunicar-nos.

El periodista i qualsevol professional i tècnic de la comunicació té la possibilitat d’accentuar el to positiu o negatiu de la informació que vol transmetre. Els seus ulls condicionaran totalment la visió dels oients i lectors, fent que la realitat sigui veritat o falsedat. No es tracta —diu també Francesc— d’afavorir una desinformació en la qual s’ignori el drama del sofriment o l’escàndol del mal, sinó ajudar a superar aquest sentiment de disgust i resignació de no poder frenar el mal i que amb freqüència s’apodera de nosaltres.

No té cap sentit que ens amarguem la vida amb l’obsessió de moldre males herbes, aquelles que sempre deixen algú tirat a la cuneta de la desgràcia. Més aviat, amb actitud humil i esperançada tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

La pedagogia de l’amor

Recentment he tingut el goig pastoral de trobar-me amb dos grups de matrimonis encarregats de la preparació de les parelles que demanen el sagrament de matrimoni i vull no sols valorar molt positivament i agrair el seu treball, sinó el seu testimoni i entrega en bé del seu acompanyament.

«Avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni»

«Avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni»

Ens ha animat i guiat molt tot el que el papa Francesc ens diu a l’exhortació apostòlica Amoris laetitia, l’alegria de l’amor, especialment quan es refereix a com guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni, juntament amb tot el que explica a Evangelii gaudium, l’alegria de l’Evangeli, sobre l’acompanyament personal dels processos de creixement.

En un diàleg serè i profund hem anat entrant en el rerefons de tot el que escriu Francesc en ambdós documents. Certament ens està demanant un profund canvi de mentalitat i un nou estil pastoral arrelat i empès per l’Evangeli i que una vegada més se’ns demana posar-lo en pràctica.

Per això, perquè estem vivint un canvi d’època en tots els sentits, hem analitzat la complexa realitat social i els desafiaments que la família és cridada a afrontar avui i que requereixen un compromís major de tota la comunitat cristiana en la preparació dels promesos al matrimoni.

Veiem clar que avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni i, com diu el papa Francesc, que puguin percebre l’atractiu d’una unió plena que eleva i perfecciona la dimensió social de l’existència, atorga a la sexualitat el seu major sentit, alhora que promou el bé dels fills i els ofereix el millor context per a la seva maduració i educació.

En tot això ens hi va el repte d’acompanyar les joves parelles en el compromís sincer de créixer en l’amor i en el do recíproc, la qual cosa renova el teixit del cos eclesial i és en bé de la societat mateixa.

Es tracta d’optar per la necessària pedagogia de l’amor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , | Desactiva els comentaris

De la impaciència a la serenor

Hem de ser realistes i sincers. Per conèixer Déu no tenim altre camí que Jesús. Ell diu clarament «qui em veu a mi, veu el Pare». Amb això ja n’hauríem de tenir prou, però el problema està en nosaltres. El fet és que la tendresa de Jesús es troba sovint amb el buit de les nostres adherències i amb la fredor dels nostres càlculs. Així reaccionaven els deixebles i per això no l’entenien.

“Què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».”

“Què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».”

Tanmateix, què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Hi ha la necessitat d’escoltar-lo i d’assumir la resposta que dona i que conté per a nosaltres una invitació al seguiment i a la identificació amb la seva persona. El contingut de la pregunta del deixeble desconfiat expressa, amb tot, el realisme d’un cor que vol veure Déu, que vol conèixer Déu, que vol estimar Déu. Haurà d’acceptar des de la confiança que el camí d’accés és Jesús.

Què hi ha darrera la petició de Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més»? Hi ha l’home que cerca la immediatesa dels arguments i exigeix proves. Jesús li fa veure que cal passar per un procés d’aclariment personal de la relació amb ell i li retreu que encara no el coneix prou.

Conèixer Jesús, veure Jesús, estimar Jesús és veure, conèixer i estimar el Pare. Aquesta és la realitat de la fe que també es torna pregunta avui per a nosaltres, perquè hi responguem amb fermesa: «¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?»

L’explicació que Jesús ofereix a continuació ens afecta. Exigeix una serena confiança en ell, encara que conegui les nostres carències i les nostres impaciències. Per això, com fa amb els seus deixebles, ens remet a les seves obres i, en conseqüència, a les nostres: «Creieu- me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans.» Identificats amb ell, ens remet a la credibilitat del testimoni dels fets. Fem-li confiança!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , | Desactiva els comentaris

Porta sempre oberta

Un diumenge vespre, després de la darrera celebració de l’Eucaristia i a punt de tancar l’església. Havíem posat sobre la porta principal un cartell que anunciava aquestes paraules de Jesús: «Jo som la porta.» Un jove amb seriosos problemes personals i familiars s’apropa, entra i em diu: «Se m’han tancat totes les portes, ningú no m’acull, ningú no em vol; passava per aquí i quan he llegit aquestes paraules de Jesús he pensat que aquesta porta estaria oberta i no se’m tancaria, i per això he entrat.» Després d’acollir-lo, parlar-hi llarg temps, acompanyar-lo a sopar i cercar-li lloc per passar la nit, vaig entendre més què volia dir-nos Jesús a nosaltres, la seva Església.

«Tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor.»

«Tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor.»

Així ens ho diu: «Jo som la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges.» És l’ovella que busca el pastor, que necessita la seva companyia i l’aliment que li proporciona. Una ovella que també necessita el ramat per compartir els seus problemes i vèncer la soledat. La nostra vida és un constant retorn. Quan hem volgut trobar-nos amb Jesús, se’ns diu: «Ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.»

Per això, tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor. Una Església digna d’aquell que és la seva «porta» i que també se sent cridada a ser-ho ella mateixa amb una nova forma d’acollir, d’escoltar, de comprendre, d’estimar, com Jesús. Una Església, ho deia sant Joan XXIII, que és com la font de la plaça del poble a la qual sempre s’hi va a alleujar el cansament i a saciar la set. «Veniu a mi…», diu sempre Jesús.

Una Església «en sortida» —diu el papa Francesc— és una Església amb les portes obertes, que és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Per això, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’acosta cercant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades, les portes dels temples, però sobretot les portes del cor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

De la decepció a l’entusiasme

Les circumstàncies actuals reclamen per a molts batejats la necessitat d’iniciar-se de nou a la fe cristiana. En aquest temps pasqual i davant la veritat de l’encontre amb el Crist viu i present en els camins de la vida, podem plantejar-nos-ho seriosament. Camins d’anada i de tornada, de frustracions i d’eufòries, de desenganys i d’adhesions incondicionals. Camins, també, d’ignorància, d’indiferència i desesperança. Així ho viuen i ho manifesten, com també molts avui, els qui havien posat la seva confiança en Jesús: «Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel…» Aquesta i altres frases similars denoten una mena de reacció que envaeix les converses i posa al descobert la decepció envers Jesús o els seus seguidors.

"Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït"

“Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït”

Cal afegir a tot això el fenomen dels qui se’n van, d’aquells i aquelles que, per les circumstàncies que siguin, deixen de creure o desconnecten de l’Evangeli. Tanmateix és l’Evangeli que ens fa veure que el Ressuscitat està disposat a acompanyar aquest home i aquesta dona que estan de tornada i que han perdut el rumb de la seva vida. Qui ha de deixar-se acompanyar? Qui, en nom de Crist i de l’Església, vol acompanyar i ajudar d’altres a iniciar de nou el trajecte de retorn i ajudar a tornar a començar? ¿No és aquest el camí que hem de fer al costat dels joves, quan n’hi ha tants que cerquen i esperen silenciosament que algú els aculli i els dirigeixi la paraula?

Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït. És la raó per la qual moments després reconeixeran el canvi que el Senyor Ressuscitat ha operat en els seus cors: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Torna la confiança i reneix l’entusiasme. La seva força d’atracció i la nostra resposta de fe faran que l’ardor del nostre cor ens converteixi en testimonis vius de la seva persona.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Brots de resurrecció

Jesucrist Ressuscitat transforma la vida de tots els qui creuen en ell, anima aquells que els costa de creure i crida a la fe els qui no creuen. És així que, quan ens venen els dubtes i s’estén el desànim, ell ens surt a l’encontre i espera la nostra acollida plena de confiança. Amb ell al costat nostre i vençuda la por, som capaços de suportar els dubtes que persisteixen i avançar amb l’ànim de superar-los. Qui sap si el dubte és símptoma d’inseguretat, de por, d’ignorància o, fins i tot, d’una pretensió individualista que no s’obre a Déu ni als altres.

«Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana.»

«Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana.»

Aquesta visió resulta raquítica i empobridora. Com sortir-ne? Hem de partir d’una actitud netament cristiana: la humilitat. Apropar-se a Jesús o, més ben dit, deixar que sigui ell el qui s’apropi, demana d’un mateix sentir-se necessitat d’ell, voler trobar-hi la raó de l’esperança que dona sentit a la vida, experimentar que Algú m’ha estimat primer i que ho sigui tot per a mi.

Fixem-nos en la reacció de Tomàs. Són així moltes de les nostres reaccions d’avui, no només de paraula, sinó de fets. Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana. La humilitat amb la qual acceptam que el Senyor ens surt a l’encontre és el pas decisiu per al reconeixement creient que supera qualsevol dubte. Així, ens obrim a la necessitat de confiar.

El projecte cristià, nascut de la resurrecció del Senyor, és una proposta de fraternitat que cal assumir-la i fer-la vida en nosaltres. Si el temps de Quaresma va ser de preparació, ara, el de Pasqua és per viure’l intensament. «La resurrecció no és una cosa del passat —diu el papa Francesc—, comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció» (EG 276). Descobrim-los i fem-los rebrotar allà on més ho necessita el nostre poble.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris