Moldre blat o males herbes

Amb la Jornada de les Comunicacions Socials, l’Església ens vol ajudar a ser transmissors de bones notícies tant el l’àmbit professional com en el de les relacions personals. El papa Francesc ens exhorta a una comunicació constructiva que, rebutjant tot prejudici, fomenti una cultura de l’encontre que ajudi a mirar la realitat amb autèntica confiança. La ment de l’home està sempre en acció i no pot deixar de «moldre» allò que rep, però està de la nostra mà decidir quin material li oferim. És una crida a la responsabilitat i a la transparència informativa.

«Tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.»

«Tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.»

Som convidats a cercar un estil comunicatiu obert i creatiu, que no doni tot el protagonisme al mal, sinó que mostri les possibles solucions, afavorint una actitud activa i responsable en les persones a les quals va dirigida la notícia. Per pròpia definició qui ens orienta és l’Evangeli, paraula que vol dir «bona notícia». Per als cristians, aquesta «bona notícia», més que una informació, és una persona, és Jesús. Per això, hem de moldre blat i no males herbes, ja que Jesús ens diu quina ha de ser la qualitat de la nostra forma de comunicar-nos.

El periodista i qualsevol professional i tècnic de la comunicació té la possibilitat d’accentuar el to positiu o negatiu de la informació que vol transmetre. Els seus ulls condicionaran totalment la visió dels oients i lectors, fent que la realitat sigui veritat o falsedat. No es tracta —diu també Francesc— d’afavorir una desinformació en la qual s’ignori el drama del sofriment o l’escàndol del mal, sinó ajudar a superar aquest sentiment de disgust i resignació de no poder frenar el mal i que amb freqüència s’apodera de nosaltres.

No té cap sentit que ens amarguem la vida amb l’obsessió de moldre males herbes, aquelles que sempre deixen algú tirat a la cuneta de la desgràcia. Més aviat, amb actitud humil i esperançada tractem de contribuir a fer que tota comunicació sigui un gest que ens apropi, una opció que ens humanitzi, un art que ens dignifiqui.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

La pedagogia de l’amor

Recentment he tingut el goig pastoral de trobar-me amb dos grups de matrimonis encarregats de la preparació de les parelles que demanen el sagrament de matrimoni i vull no sols valorar molt positivament i agrair el seu treball, sinó el seu testimoni i entrega en bé del seu acompanyament.

«Avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni»

«Avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni»

Ens ha animat i guiat molt tot el que el papa Francesc ens diu a l’exhortació apostòlica Amoris laetitia, l’alegria de l’amor, especialment quan es refereix a com guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni, juntament amb tot el que explica a Evangelii gaudium, l’alegria de l’Evangeli, sobre l’acompanyament personal dels processos de creixement.

En un diàleg serè i profund hem anat entrant en el rerefons de tot el que escriu Francesc en ambdós documents. Certament ens està demanant un profund canvi de mentalitat i un nou estil pastoral arrelat i empès per l’Evangeli i que una vegada més se’ns demana posar-lo en pràctica.

Per això, perquè estem vivint un canvi d’època en tots els sentits, hem analitzat la complexa realitat social i els desafiaments que la família és cridada a afrontar avui i que requereixen un compromís major de tota la comunitat cristiana en la preparació dels promesos al matrimoni.

Veiem clar que avui la preparació al matrimoni cristià demana temps, aprofundir el fet de ser cristià des d’una autèntica iniciació a la fe, ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni i, com diu el papa Francesc, que puguin percebre l’atractiu d’una unió plena que eleva i perfecciona la dimensió social de l’existència, atorga a la sexualitat el seu major sentit, alhora que promou el bé dels fills i els ofereix el millor context per a la seva maduració i educació.

En tot això ens hi va el repte d’acompanyar les joves parelles en el compromís sincer de créixer en l’amor i en el do recíproc, la qual cosa renova el teixit del cos eclesial i és en bé de la societat mateixa.

Es tracta d’optar per la necessària pedagogia de l’amor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , | Desactiva els comentaris

De la impaciència a la serenor

Hem de ser realistes i sincers. Per conèixer Déu no tenim altre camí que Jesús. Ell diu clarament «qui em veu a mi, veu el Pare». Amb això ja n’hauríem de tenir prou, però el problema està en nosaltres. El fet és que la tendresa de Jesús es troba sovint amb el buit de les nostres adherències i amb la fredor dels nostres càlculs. Així reaccionaven els deixebles i per això no l’entenien.

“Què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».”

“Què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».”

Tanmateix, què hi ha darrere la pregunta de Tomàs «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Hi ha la necessitat d’escoltar-lo i d’assumir la resposta que dona i que conté per a nosaltres una invitació al seguiment i a la identificació amb la seva persona. El contingut de la pregunta del deixeble desconfiat expressa, amb tot, el realisme d’un cor que vol veure Déu, que vol conèixer Déu, que vol estimar Déu. Haurà d’acceptar des de la confiança que el camí d’accés és Jesús.

Què hi ha darrera la petició de Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més»? Hi ha l’home que cerca la immediatesa dels arguments i exigeix proves. Jesús li fa veure que cal passar per un procés d’aclariment personal de la relació amb ell i li retreu que encara no el coneix prou.

Conèixer Jesús, veure Jesús, estimar Jesús és veure, conèixer i estimar el Pare. Aquesta és la realitat de la fe que també es torna pregunta avui per a nosaltres, perquè hi responguem amb fermesa: «¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?»

L’explicació que Jesús ofereix a continuació ens afecta. Exigeix una serena confiança en ell, encara que conegui les nostres carències i les nostres impaciències. Per això, com fa amb els seus deixebles, ens remet a les seves obres i, en conseqüència, a les nostres: «Creieu- me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans.» Identificats amb ell, ens remet a la credibilitat del testimoni dels fets. Fem-li confiança!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , | Desactiva els comentaris

Porta sempre oberta

Un diumenge vespre, després de la darrera celebració de l’Eucaristia i a punt de tancar l’església. Havíem posat sobre la porta principal un cartell que anunciava aquestes paraules de Jesús: «Jo som la porta.» Un jove amb seriosos problemes personals i familiars s’apropa, entra i em diu: «Se m’han tancat totes les portes, ningú no m’acull, ningú no em vol; passava per aquí i quan he llegit aquestes paraules de Jesús he pensat que aquesta porta estaria oberta i no se’m tancaria, i per això he entrat.» Després d’acollir-lo, parlar-hi llarg temps, acompanyar-lo a sopar i cercar-li lloc per passar la nit, vaig entendre més què volia dir-nos Jesús a nosaltres, la seva Església.

«Tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor.»

«Tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor.»

Així ens ho diu: «Jo som la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges.» És l’ovella que busca el pastor, que necessita la seva companyia i l’aliment que li proporciona. Una ovella que també necessita el ramat per compartir els seus problemes i vèncer la soledat. La nostra vida és un constant retorn. Quan hem volgut trobar-nos amb Jesús, se’ns diu: «Ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.»

Per això, tota la tasca de l’Església, a exemple de Crist, haurà de ser «pastoral», és a dir, a l’estil del Pastor, del Bon Pastor. Una Església digna d’aquell que és la seva «porta» i que també se sent cridada a ser-ho ella mateixa amb una nova forma d’acollir, d’escoltar, de comprendre, d’estimar, com Jesús. Una Església, ho deia sant Joan XXIII, que és com la font de la plaça del poble a la qual sempre s’hi va a alleujar el cansament i a saciar la set. «Veniu a mi…», diu sempre Jesús.

Una Església «en sortida» —diu el papa Francesc— és una Església amb les portes obertes, que és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Per això, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’acosta cercant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades, les portes dels temples, però sobretot les portes del cor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

De la decepció a l’entusiasme

Les circumstàncies actuals reclamen per a molts batejats la necessitat d’iniciar-se de nou a la fe cristiana. En aquest temps pasqual i davant la veritat de l’encontre amb el Crist viu i present en els camins de la vida, podem plantejar-nos-ho seriosament. Camins d’anada i de tornada, de frustracions i d’eufòries, de desenganys i d’adhesions incondicionals. Camins, també, d’ignorància, d’indiferència i desesperança. Així ho viuen i ho manifesten, com també molts avui, els qui havien posat la seva confiança en Jesús: «Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel…» Aquesta i altres frases similars denoten una mena de reacció que envaeix les converses i posa al descobert la decepció envers Jesús o els seus seguidors.

"Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït"

“Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït”

Cal afegir a tot això el fenomen dels qui se’n van, d’aquells i aquelles que, per les circumstàncies que siguin, deixen de creure o desconnecten de l’Evangeli. Tanmateix és l’Evangeli que ens fa veure que el Ressuscitat està disposat a acompanyar aquest home i aquesta dona que estan de tornada i que han perdut el rumb de la seva vida. Qui ha de deixar-se acompanyar? Qui, en nom de Crist i de l’Església, vol acompanyar i ajudar d’altres a iniciar de nou el trajecte de retorn i ajudar a tornar a començar? ¿No és aquest el camí que hem de fer al costat dels joves, quan n’hi ha tants que cerquen i esperen silenciosament que algú els aculli i els dirigeixi la paraula?

Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït. És la raó per la qual moments després reconeixeran el canvi que el Senyor Ressuscitat ha operat en els seus cors: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Torna la confiança i reneix l’entusiasme. La seva força d’atracció i la nostra resposta de fe faran que l’ardor del nostre cor ens converteixi en testimonis vius de la seva persona.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Brots de resurrecció

Jesucrist Ressuscitat transforma la vida de tots els qui creuen en ell, anima aquells que els costa de creure i crida a la fe els qui no creuen. És així que, quan ens venen els dubtes i s’estén el desànim, ell ens surt a l’encontre i espera la nostra acollida plena de confiança. Amb ell al costat nostre i vençuda la por, som capaços de suportar els dubtes que persisteixen i avançar amb l’ànim de superar-los. Qui sap si el dubte és símptoma d’inseguretat, de por, d’ignorància o, fins i tot, d’una pretensió individualista que no s’obre a Déu ni als altres.

«Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana.»

«Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana.»

Aquesta visió resulta raquítica i empobridora. Com sortir-ne? Hem de partir d’una actitud netament cristiana: la humilitat. Apropar-se a Jesús o, més ben dit, deixar que sigui ell el qui s’apropi, demana d’un mateix sentir-se necessitat d’ell, voler trobar-hi la raó de l’esperança que dona sentit a la vida, experimentar que Algú m’ha estimat primer i que ho sigui tot per a mi.

Fixem-nos en la reacció de Tomàs. Són així moltes de les nostres reaccions d’avui, no només de paraula, sinó de fets. Quantes vegades se’ns presenta Jesús, ens parla i no el reconeixem! Aquest encontre adquireix tons de proximitat, els tons entranyables de l’amistat. Per això, a l’hora de correspondre-hi, necessitam els altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana. La humilitat amb la qual acceptam que el Senyor ens surt a l’encontre és el pas decisiu per al reconeixement creient que supera qualsevol dubte. Així, ens obrim a la necessitat de confiar.

El projecte cristià, nascut de la resurrecció del Senyor, és una proposta de fraternitat que cal assumir-la i fer-la vida en nosaltres. Si el temps de Quaresma va ser de preparació, ara, el de Pasqua és per viure’l intensament. «La resurrecció no és una cosa del passat —diu el papa Francesc—, comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció» (EG 276). Descobrim-los i fem-los rebrotar allà on més ho necessita el nostre poble.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

La millor assegurança de vida

Creiem de veritat que Déu fa bé totes les coses? La nit de la Vetlla Pasqual, hem pogut escoltar de part de Déu: «Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres» (Gn 1,26). Pot haver-hi una millor decisió? Pot haver-hi una millor notícia? Si és així, per què és tan difícil assemblar-nos-hi? A vegades, es percep més la imatge d’un ésser humà que va a la deriva o la d’un món que fuig de la vida i s’obstina a sembrar la mort, que no la d’un cor envigorit per l’esperança i inflamat per l’amor.

«No som guardians d’un sepulcre, sinó testimonis de Crist Ressuscitat.»

«No som guardians d’un sepulcre, sinó testimonis de Crist Ressuscitat.»

Aquesta nit també se’ns deia: «Si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció» (Rm 6,4-5). Pot haver-hi un horitzó més lluminós? Pot existir un destí més feliç? Fets a imatge de Déu, semblants a ell, incorporats a Crist, vencedor del pecat i de la mort, ressuscitats, vius per sempre!

Avui és Pasqua de Resurrecció. La notícia és que Crist viu! La festa més gran de l’any, on totes les festes hi troben el seu origen i la seva projecció. Una festa que s’actualitza cada vegada que celebrem l’Eucaristia. No podem viure sense Crist, sense celebrar la seva presència, sense gaudir de la seva vida.

Testimonis de Crist ressuscitat! Vol dir assemblar-nos-hi, seguir la tradició apostòlica, escoltant la seva Paraula, vivint en comunió de pregària i en solidaritat, disponibles per fer el bé com ell, decidits a estimar com ell, a perdonar com ell, a treballar per la justícia i la pau com ell. Aquest és el compromís d’estar amb Jesús i d’apropar-lo als altres, de sortir a cercar-los, d’acollir-los, conversar i caminar junts.

La «Galilea», la nostra Catalunya, on vol que el trobem és aquest immens i plural camp social de casa nostra on s’hi fa present perquè el descobrim i el servim en els nostres germans, especialment en els més necessitats: els qui passen fam, els qui passen set, els refugiats, els qui van nus, els qui estan malalts, els perseguits, els empresonats. No som guardians d’un sepulcre, sinó testimonis de Crist Ressuscitat.

Amb el meu fraternal afecte, feliç Pasqua de Resurrecció!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

De Rams a Pasqua

La Setmana Santa ens remet a contemplar amb els ulls de Déu, que sempre és mirada d’amor, la violència i l’odi que es carrega sobre la persona de Jesús, escena que avui es repeteix en molts dels seus seguidors i que presenciem amb molt de dolor. Una persecució que té moltes cares i intensitats, des de la violència física fins al menyspreu, la indiferència, la marginació, la crítica negativa, el rebuig personal i fins i tot, en certs indrets, institucional.

"El papa Francesc diu que tota experiència autèntica de veritat i bellesa busca per si mateixa la seva expansió i que el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s."

“El papa Francesc diu que tota experiència autèntica de veritat i bellesa busca per si mateixa la seva expansió i que el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s.”

Els crucificats d’avui, també entre nosaltres, són molts. La raó és el sol fet de ser cristià. Aquests dies sants són perquè en prenguem consciència i ho encaixem a la llum del que va viure i patir Jesús. Però, ho hem de viure i celebrar amb una dimensió ben nova, la que ens dona la llum de la Resurrecció. Jesús, amb la seva mort i ressuscitant, ha vençut la mateixa mort, el pecat i tot mal. Des d’aquí, tot té sentit i nosaltres som incorporats a aquest corrent de Vida.

Les celebracions litúrgiques de Rams a Pasqua són d’una tal intensitat i contingut que per explicar-ho s’han de viure. L’Església, com a sagrament de Jesucrist que és, ens comunica la seva variada força espiritual, aliment per a la vida cristiana. Impressionant el Diumenge de Rams per la centralitat de la Creu com a triomf. De gran significat diocesà i sacerdotal la Missa Crismal o de benedicció dels sants Olis. El lavatori dels peus el Dijous Sant i l’Eucaristia, el moment de més intimitat perquè és el comiat de Jesús deixant-nos com a testament el nou manament de l’amor. El Divendres Sant, tot contemplant el misteri de la Creu. I, com a culminació, la solemne Vigília pasqual i el dia de Pasqua, el dia gran de l’any.

El papa Francesc diu que tota experiència autèntica de veritat i bellesa busca per si mateixa la seva expansió i que el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s. Aquesta setmana i sempre ho podem viure així si ens deixem atraure pel Crist que des de la Creu ens dona la màxima prova d’amor i ens envia a ser valents testimonis.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

La incidència pública de la religió

Sempre hi ha algú interessat a escoltar el qui parla, com també hi ha qui es decideix a dir una paraula en públic. L’apòstol Pau ho viu a Atenes, a l’areòpag, anunciant Jesús mort i ressuscitat, així de clar i a la plaça pública. L’escolta gent religiosa, però tanmateix adoren un Déu desconegut. Una tendència que mostra la set d’espiritualitat que mou el cor humà. Així i tot, l’anunci sempre hi ha estat, tant l’explícit com l’implícit.

"¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu?"

“¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu?”

Avui, hi ha qui es demana sobre la legitimitat del dret de llibertat religiosa i la vigència de les seves manifestacions. ¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu? I, a continuació, l’anunci que és viu, que ha ressuscitat!

Vivim en un Estat no confessional, però la societat, la gent, segueix sent majoritàriament religiosa i això, de fet, ha configurat i continua configurant la nostra cultura. «Es tracta —ens diu el papa Francesc— d’un sa pluralisme que de debò respecti els diferents i els valori com a tals; això no implica una privatització de les religions, amb la pretensió de reduir-les al silenci i a la foscor de la dimensió de la consciència de cadascú, o a la marginalitat del recinte tancat dels temples, sinagogues o mesquites.» Tot l’Evangeli està ple de l’encàrrec de Jesús d’«Aneu i prediqueu!» i, tot seguit, ens adverteix tant del goig d’evangelitzar com de les dificultats que trobarem.

Quan es ridiculitza el fet religiós amb imatges i comentaris irreverents, quan és evident la discriminació dels creients en certs espais públics, es va a favor o en contra del poble? Percebem símptomes d’una societat malalta que no creu del tot en el valor positiu de la laïcitat ni en una democràcia orientada al bé comú i a la pau social. Per això necessitem aprofundir en el diàleg social, on tots puguem aprendre de tots, però sempre en bé de tots.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Camineu mentre teniu llum

Busquem la llum, busquem la pau, busquem Déu… Som molts els qui estem en aquesta sinfonia de sincera i humil recerca. De forma explícita i implícita. El secret és Jesús, però, què fer per estar amb ell? Ho dic per respondre una pregunta que la gent sovint ens fa amb un cert neguit, el de no saber pregar. Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària. Vet aquí una proposta d’actituds:

«Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària.»

«Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària.»

La primera té a veure amb la consciència de la nostra pròpia feblesa, com la recull Pere amb aquella expressió davant Jesús reconeixent-se pecador: «Aparta’t de mi, Senyor, que som un pecador» (Lc 5,8). Jesús l’accepta així i li confia molt!

La segona és la confiança. Per part de Jesús hi ha una invitació positiva que marcarà definitivament la vocació apostòlica de confirmar els germans en la fe: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (Lc 5,10). Ho van deixar tot i el van seguir.

La tercera actitud és feta d’humilitat, de silenci, d’adoració, de reconeixement de les pròpies incapacitats, actitud teologal fins i tot important des del punt de vista psicològic perquè ens col·loca d’una manera receptiva i tranquil·la, sempre més capaç per rebre que no per sentir-se autosuficient.

Podem seguir amb la voluntat d’assumir les característiques fonamentals de la pregària, com són «saber escoltar», «aprendre a fer silenci interior», «deixar-se conduir», «deixar-se seduir». Davant d’això, em pregunto: què feia i com ho feia Jesús en aquelles llargues nits que passava en oració, deixant-ho tot i tots, ben a soles? El deixeble missioner ho haurà d’aprendre i fer ben igual.

Finalment, l’actitud que manté el goig de donar temps a Déu. La impaciència en la pregària sempre crea situacions d’angoixa, crema etapes necessàries de creixement i dificulta la serenitat amb què s’ha de viure la fe. Per això, cal viure el que és «estar amb Ell», gaudint d’aquesta proximitat que, sens dubte, és positivament contagiosa i transportable.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , | Desactiva els comentaris