Entre nosaltres, qui és missioner?

Avui, pensant en Catalunya, on hi ha més necessitat que l’Evangeli sigui anunciat? Quines zones de la nostra terra pateixen més la indiferència religiosa? Quins ambients i persones agrairien que algú els dediqués temps i els ajudés a conèixer l’Evangeli? Quins cristians adults estan disposats a fer camí amb tants joves que esperen que algú els aculli, els comprengui i els acompanyi? Quins pares i mares cristians fan camí amb els seus fills guiant-los amb els seus consells i bon exemple? Quins infants i adolescents romanen desemparats de tota ajuda que els encamini a conèixer Jesús i l’Església? Qui és missioner i missionera entre nosaltres?

«Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils».

«Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils».

La diada del Domund és memòria de quan comença la «propaganda» de la fe, de quan la «publicitat» de la fe ha fet possible que l’Evangeli fos estès i Jesucrist fos conegut. Una diada en la qual ens fixem en els missioners i missioneres que han marxat lluny, allà on hi ha més necessitat d’anunci, de promoció humana i d’ajuda solidària. Una diada que també ens fa contemplar la nostra societat, per descobrir llocs i situacions humanes que demanen presència missionera i urgents accions evangelitzadores. Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils. La seva decisió ens ha d’interpel·lar i ens ha d’esperonar a fer com ells.

A ells i a tots els qui entre nosaltres viuen l’afany missioner els dic el mateix que els missioners Pau, Silvà i Timoteu diuen als cristians de Tessalònica: «Sempre donem gràcies per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Sabem cert que Ell us ha elegit.» Què he de fer per ser com ells?

Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

El gust d’estar a prop de la gent

Un poble dins d’un altre poble, el poble de Déu immers en la societat, com la sal en el menjar, com la llum en la fosca, com el llevat en la pasta. És la forma clara d’explicar-ho que té Jesús. «La Paraula de Déu —diu el papa Francesc— també ens invita a reconèixer que som poble: “Vosaltres que en altre temps no éreu poble, ara sou poble de Déu” (1Pe 2,10). Per a ser evangelitzadors d’ànima també fa falta desenvolupar el gust espiritual d’estar a prop de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d’un goig superior. La missió és una passió per Jesús, però, al mateix temps, una passió pel seu poble» (EG 268).

«[Els cristians] desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres»

«[Els cristians] desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres»

Arribar a aquest gust espiritual demana haver aconseguit introduir en el cor de la societat aquells valors evangèlics, plenament humans i espirituals, que poden ser llavor de transformació personal i social. Només cal anar a Jesús i veure en ell el model que ens introdueix en el cor del poble: com acull, com mira, com reacciona, com parla, com s’alegra, com plora, com anuncia, com denuncia, com pateix… «Captivats per aquest model, desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres» (EG 269).

A més, dirà que «quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270). L’aportació que els cristians hem de fer té a veure amb una convivència en pau avalada per la capacitat d’escoltar, l’única que afavoreix el diàleg per arribar a una entesa que beneficiï a tots, una missió d’illuminar, beneir, vivificar aixecar, guarir i alliberar. «Així apareix —diu també Francesc— la infermera d’ànima, el docent d’ànima, el polític d’ànima, aquests que han decidit a fons ser amb els altres i per als altres» (EG 273).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca
i bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Pregària per la nostra terra

Aquesta setmana, he preferit que l’escrit fos una pregària. Conscient del moment que viu el nostre poble, he pensat que també el que havia de fer era aixecar el cor a Déu, que és tot amor i justícia, i demanar-li que ens ajudi a trobar camins de diàleg, de bona entesa i de pau. M’ha ajudat molt aquesta pregària del papa Francesc, que és tota una contemplació de la nostra terra des de Déu.

«Aquesta pregària del papa Francesc és tota una contemplació de la nostra terra des de Déu»

«Aquesta pregària del papa Francesc és tota una contemplació de la nostra terra des de Déu»

Us convido que, si voleu, avui la reseu amb mi: «Pare nostre que sou present en tot l’univers i en la més petita de les vostres criatures, vós que envolteu amb la vostra tendresa tot el que existeix, vesseu en nosaltres la força del vostre amor perquè tinguem cura de la vida i de la bellesa. Inundeu-nos de pau, perquè visquem com a germans i germanes sense fer mal a ningú.

Pare dels pobres, ajudeu-nos a rescatar els abandonats i oblidats d’aquesta terra que tant valen als vostres ulls. Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem formosor i no pas contaminació i destrucció. Toqueu els cors dels qui busquen només beneficis a costa dels pobres i de la terra. Ensenyeu-nos a descobrir el valor de cada cosa, a contemplar admirats, a reconèixer que estem profundament units amb totes les criatures en el nostre camí cap a la vostra llum infinita. Gràcies perquè esteu amb nosaltres cada dia. Encoratgeu-nos, si us plau, en la nostra lluita per la justícia, l’amor i la pau.

Déu d’amor, mostreu-nos el nostre lloc en aquest món com a instruments del vostre afecte envers tots els éssers d’aquesta terra, perquè cap d’ells no és oblidat davant vostre. Il·lumineu els amos del poder i del diner perquè es guardin del pecat de la indiferència, estimin el bé comú, promoguin els febles, i tinguin cura d’aquest món que habitem. Els pobres i la terra estan clamant, Senyor, preneu-nos a nosaltres amb el vostre poder i la vostra llum, per protegir tota vida, per a preparar un futur millor, perquè vingui el vostre Regne de justícia, de pau, d’amor i de bellesa. Lloat sigueu. Amén.»

Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Una vida digna de l’Evangeli

Som una Església convidada a fer camí amb tota confiança, i fer-lo junts, en comunió i audàcia, superant les diferències i els murs que ens separen. La força ens ve de la trobada amb el Senyor. Aquesta és la invitació que se’ns fa: «Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo ara que és a prop.» Ens hi ha d’ajudar una actitud de recerca humil i conversió sincera per fer que la nostra voluntat s’ajusti a la seva.

«A Jesús no li perdonaven que els seus preferits fossin els més necessitats de tot. Fent realitat la vida digna de l’Evangeli, sabem que no hi ha exclosos i que tothom és convidat a viure-la.»

«A Jesús no li perdonaven que els seus preferits fossin els més necessitats de tot. Fent realitat la vida digna de l’Evangeli, sabem que no hi ha exclosos i que tothom és convidat a viure-la.»

Ens trobem en un moment oportú per cercar-lo i trobar-lo, per demanar-li que s’apropi i ens concedeixi un cor obert i senzill per acollir-lo. Posem aquest referent fiable, ja que tenim la confiança que, com diu el salm, «és a prop dels qui l’invoquen amb sinceritat». Si volem, podem entrar en diàleg i comunió amb Déu que és compassiu i benigne, gran en l’amor, bo per a tothom, que estima entranyablement tothom, just en tots els seus camins, bondadós en totes les seves accions. Tot això significa decidir-se a transitar els camins que ell ens proposa, tot vivint aquesta espiritualitat de comunió.

Com fer-ho? Per cercar Déu i invocar-lo és necessari que la pregària faciliti l’encontre i l’escolta: en la intimitat del silenci, en l’empar de la comunitat. És en aquest ambient de confiança i proximitat que se’ns demana «portar una vida digna de l’Evangeli de Crist». Ho puc fer aprenent a reaccionar amb la lògica de Jesús, apresa i viscuda en contacte amb l’Evangeli. Ara, avui, com ho visc? Déu té el seu moment per a cadascú i crida com li plau, ni de la mateixa manera, ni a la mateixa hora, ni amb la mateixa exigència.

El que importa realment és captar la infinita comunicació del seu amor misericordiós en cadascú i que és per a tothom. A Jesús no li perdonaven que els seus preferits fossin els més necessitats de tot. Fent realitat la vida digna de l’Evangeli, sabem que no hi ha exclosos i que tothom és convidat a viure-la. Amb l’Evangeli vivim, celebrem i aprenem la lògica de l’amor més radical, el mateix amor amb què el Senyor ens estima. Això és el que fa que se’ns reconegui com a deixebles seus.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
Bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

El poble i la Mare de Déu de la Mercè

«Noia del poble, Maria…» canta una coneguda cançó que va desgranant de forma poètica la relació de Maria, la mare de Jesús, amb allò més quotidià, senzill i propi d’un poble. Ser cristià té aquest to. Ho aprenem de Jesús i de ben segur que ell ho ha après de la seva mare. A la nostra Maria de la Mercè s’hi afegeix l’experiència d’un poble que camina, que gaudeix, però que també pateix. Maria, amb l’Esperit Sant, sempre enmig del poble, atenta a les dificultats, solidària amb els més pobres, prompta a ajudar el qui ho necessita. Serà sota la seva advocació que es començarà la gran obra de la redempció dels captius.

«L’advocació de la mare de Déu de la Mercè, amb el valuós testimoni rebut al llarg dels segles, pot interessar-nos i molt en aquests moments de noves captivitats»

«L’advocació de la mare de Déu de la Mercè, amb el valuós testimoni rebut al llarg dels segles, pot interessar-nos i molt en aquests moments de noves captivitats»

El papa Francesc, d’aquesta noia del poble diu que «és la que sap transformar una cova d’animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa. Ella és petita serventa del Pare que s’estremeix en la lloança. Ella és l’amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l’espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles que pateixen dolors de part fins que brolli la justícia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu. Ella comparteix les històries de cada poble que ha rebut l’Evangeli, i entra a formar part de la seva identitat històrica» (EG 286).

L’advocació de la mare de Déu de la Mercè, amb el valuós testimoni rebut al llarg dels segles, pot interessar-nos i molt en aquests moments de noves captivitats, sobretot quan es fa tan necessari el rescat de situacions angoixoses, de formes de vida inhumanes, de drets no reconeguts, de marginació i descart dels més febles, de buit espiritual i de manca de consol per als qui han perdut l’esperança. Deixem que sigui ella la qui ens acompanyi i pregui amb nosaltres pel nostre poble.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , | Desactiva els comentaris

El camí és el diàleg

Resistir-se a escoltar i a parlar, impedir qualsevol intent de comunicació, convertir en absolut allò que sols és un mitjà, és no sols deteriorar l’existència de l’altre, sinó la d’un mateix. La persona és alteritat, és capacitat d’entrar en relació humana i humanitzadora. També els pobles necessiten viure aquesta dimensió. Per això, quan és a tot un poble que se li nega el dret a la interlocució i es fa des d’una postura prepotent, se li està negant un dret fonamental. Estem fets per al diàleg, per entendre’ns, siguin quins siguin els condicionaments i les barreres que hem construït.

«És el moment dels gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia, el moment de pensar en el bé de tots».

«És el moment dels gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia, el moment de pensar en el bé de tots».

Els bisbes de Catalunya demanàvem fa uns mesos que es fomenti i es promogui la cultura del diàleg i citàvem el papa Francesc quan diu que «hi ha una paraula que mai no ens hem de cansar de repetir i sobretot de donar-ne testimoni: diàleg». Ho dèiem, conscients del moment que està vivint el nostre país i en els plantejaments de futur que s’estan debatent, amb respecte per les diverses sensibilitats que es van expressant, i demanàvem que es fomenti i que es promogui la cultura del diàleg. És el moment dels gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia, el moment de pensar en el bé de tots. No porta enlloc un avanç que margina algú a la cuneta.

Hi ha molt camí per fer i hem d’estar disposats a fer-lo. Pensem en la capacitat de cadascú, en la pròpia voluntat d’establir vincles de bona entesa i en la corresponsabilitat que ens pertoca en la construcció d’una identitat que sigui estimada i valorada, especialment en allò que ens és propi i ens dona l’oportunitat d’oferir-ho als altres.

L’exercici del diàleg no pot servir només els interessos de les parts que el conformen, sinó que, tractant-se del conjunt de la societat, hi haurà elements que sempre seran prioritaris, entre ells, l’atenció als més febles i que viuen el drama de la pobresa, als qui són exclosos i els qui cerquen refugi, els qui són víctimes de qualsevol atropellament. En això, estem davant d’un correctiu irrenunciable, ja que el primer valor és la persona humana.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

L’alegria completa

Dissabte, 9 de setembre, un dia gran per a les nostres Esglésies de Barcelona i Mallorca. Dos dels seus fills són ordenats per al ministeri episcopal al servei de l’Església de Barcelona. Una vegada més l’intercanvi necessari que fa veure el to missioner que les defineix, quan aquest no és pensat solament des del concepte clàssic de missió d’anar a un país llunyà, sinó de crear bona comunicació entre Esglésies veïnes. El fet és que ens necessitem, i molt. En una ocasió, ja fa temps, vaig tenir dificultats predicant l’homilia quan vaig dir que si en un temps encara no llunyà alguns països del tercer món necessitaven la nostra presència missionera, ara som nosaltres, els dels primer món, qui tenim urgent necessitat de la seva. La raó no és altra que la creixent descristianització dels països que havien estat capdavanters en l’anunci de l’Evangeli i en la qualitat de vida cristiana que els caracteritzava, la qual cosa feia d’ells un referent indiscutible. Avui ens cal reforçar aquesta situació nostra amb un nou ardor amarat de zel apostòlic i d’alegria evangèlica. Els dos nous bisbes auxiliars de l’arquebisbat de Barcelona tenen la paraula alegria en els seus respectius escuts episcopals i és, per tant, una pauta a seguir en la seva actuació pastoral. Quan el papa Francesc obre la seva exhortació apostòlica ho fa descrivint el fonament d’aquesta alegria de l’Evangeli i no posa altre fonament que la trobada personal amb Jesucrist.

«Els dos nous bisbes auxiliars de l’arquebisbat de Barcelona tenen la paraula “alegria” en els seus respectius escuts episcopals i és, per tant, una pauta a seguir en la seva actuació pastoral.»

«Els dos nous bisbes auxiliars de l’arquebisbat de Barcelona tenen la paraula “alegria” en els seus respectius escuts episcopals i és, per tant, una pauta a seguir en la seva actuació pastoral.»

La missió per portar-ho a terme la tenim entre nosaltres, tant en les Esglésies que reben com les que donen, i ha de marcar tot l’estil pastoral que cada dia les haurà de definir. És Jesús, el Senyor, «el qui ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia» (EG 3). Avui, més que mai, se’ns demana reconvertir l’alegria de l’Evangeli en capacitat missionera, aquella que renuncia a tot egoisme i autoreferencialitat, per fer-se clau d’actuació cristiana. Enhorabona, Sergi i Antoni, nous pastors.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Pregar per la Creació

La pregària, quan és sincera i humil, és capaç de crear una solidaritat més forta i ràpida que tot el que corre per les xarxes socials. A més, està lliure de virus i suporta sense dificultat qualsevol interferència nociva. Encara més, si es tracta de quelcom tan urgent com és la preservació del do de la Creació.

El dia 1 de setembre som convidats pel papa Francesc a pregar per la Creació

El dia 1 de setembre som convidats pel papa Francesc a pregar per la Creació

El dia 1 de setembre som convidats pel papa Francesc a pregar per la Creació, qüestió per la qual té una especial sensibilitat, tal com es dedueix de la seva encíclica Laudato Si sobre la cura de la casa de tots. Fem d’aquest dia una aposta important pel que significa de solidaritat i per la força innegable d’una humanitat unida en pregària.

Tanmateix, què se’ns demana? La pregària té sentit quan expressa un desig sincer i unànime a favor d’una ecologia integral i, alhora, és signe de conversió, ja que el desafiament ambiental que vivim ens afecta a tots i té la seva repercussió més negativa en la major part de la població mundial. El clam de la terra i dels pobres conflueix en un únic crit que demana sobretot justícia, un clamorós toc d’atenció sobre la possibilitat de no retorn d’alguns fenòmens de deteriorament indefinit que ja patim i que lamentablement no preveuen la defensa de tot el planeta, sinó els interessos d’uns pocs. Pregària i acció en un just equilibri. Contemplació i compromís en una unitat significativa. No podem quedar passius davant del deteriorament de la qualitat de la vida humana i la degradació social. Per la nostra fe en el Déu Creador, que ho ha fet tot perquè ens estima, els creients hi estem totalment implicats.

Es tracta d’una responsabilitat compartida que sap molt bé que tots els éssers ens necessitem els uns als altres. No oblidem que formem part de la Creació. Com diu el papa Francesc, «el nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura» (Laudato Si, 2). Això significa que tots —sense excepció— tenim dret a viure i ser feliços.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Primer escoltar, després parlar

Aquesta és la regla d’or del diàleg, un exercici al qual no s’està gaire avesat. En el món de la comunicació domina sovint la incomunicació perquè la part que la configura es creu amb el dret d’imposar-la perquè altres interessos la mouen. Llavors, no hi ha diàleg, sols monòlegs. Una família entorn de la taula, cadascú amb el seu mòbil i parlant amb l’exterior; físicament junts, però molt lluny els uns dels altres. Un grup de nois i noies en rotllana, junts, cara a cara, es miren, però no s’escolten ni parlen, parlen amb altres. Una parella passejant, agafats de la mà, però cadascú comunicant-se amb algú altre. Ho és tot això, veritable comunicació?

El costum de la juxtaposició interpersonal ens fa físicament propers, però existencialment molt allunyats. És el drama d’una societat mediàtica que crea grans soledats, individualismes que fan estèril qualsevol intent de relació humana. El res4799ultat sol ésser la indiferència o fins i tot el menyspreu: l’altre ja no interessa si no és per fer-ne d’ell una peça d’utilitat en benefici propi. És trist arribar a aquest punt quan no s’ha fet l’esforç humil d’escoltar, quan no hi ha hagut interès per posar entre l’un i l’altre un mínim d’humanitat. Per tant, primer escoltar, sobretot escoltar, després parlar però des d’allò que s’ha produït en el moment de l’escolta.

El diàleg, com tot mitjà de relació humana, està dins aquests paràmetres. És la paraula que m’arriba a través de l’altre, mitjançant la seva correspondència a la meva iniciativa de comunicació. Del diàleg caldrà parlar-ne sovint. I parlar-ne des de molts angles diversos, ja que tots els aspectes i àmbits de la vida ho necessiten.
El diàleg amb Déu té les mateixes característiques i està amarat tot ell de confiança. Per això, la pregària es nodreix de la capacitat d’escoltar i només pot esdevenir paraula pronunciada quan s’ha deixat omplir el cor de l’amor de Déu. Només prega escoltant qui se sent estimat, només prega parlant qui està disposat a estimar.

Posted in Català | Desactiva els comentaris

Tractar bé la nostra terra

Són molts els elements que ens interpel·len sobre el nostre comportament en relació amb el medi natural que habitem. Més quan, en plena temporada turística, la saturació humana omple els espais naturals i els pobles. La saturació sovint fa difícil l’acollida que tothom es mereix, fins i tot he sentit d’un dels empresaris del turisme que «amb aquesta gentada —diu— no es pot treballar així com Déu mana». La saturació incomoda uns i indigna altres perquè veuen alterada la tranquil·litat amb què —ho dic com a símbol del canvi que hi ha hagut— la gent podia seure al carrer, a la fresca, conversar i passar una estona agradable.

primavera

Enmig d’aquesta situació, ja molt accentuada els darrers anys, també la terra gemega. Els espais naturals ja no poden acollir com sempre ho feien i l’accés a determinats llocs ja no és possible des de les primeres hores del matí. El ritme trepidant de la nostra societat amb la desgràcia social de l’atur fa que l’activitat econòmica hagi de concentrar-se en poques setmanes i, llavors, el patiment es fa accelerat i insostenible. Posem-hi humanitat, més humanitat! Els turistes que ens visiten mereixen més que una acollida forçada i econòmicament interessada. És el bon tracte que hem de donar a la nostra terra perquè pugui oferir més coses que sol, platja i menjars típics. El bon tracte és ajudar a gaudir del paisatge, de la cultura pròpia, dels béns espirituals de què disposem, el contingut d’un patrimoni artístic sempre expositor d’una bellesa heretada i estimada.

Tractar bé la terra és tractar bé les persones. Hi ha un compromís ecològic que ens obliga i pot arribar a conformar un estil de vida, sempre fruit d’una educació que transmet autèntics valors humans, farcits d’espiritualitat i solidaritat. El papa Francesc ens convida a introduir «uns comportaments que ens retornin a tots el sentit de la pròpia dignitat que ens porti a una profunditat vital més gran, i ens permeti d’experimentar que val la pena passar per aquest món» (cf. Laudato Si, 212).

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris