Tractar bé la nostra terra

Són molts els elements que ens interpel·len sobre el nostre comportament en relació amb el medi natural que habitem. Més quan, en plena temporada turística, la saturació humana omple els espais naturals i els pobles. La saturació sovint fa difícil l’acollida que tothom es mereix, fins i tot he sentit d’un dels empresaris del turisme que «amb aquesta gentada —diu— no es pot treballar així com Déu mana». La saturació incomoda uns i indigna altres perquè veuen alterada la tranquil·litat amb què —ho dic com a símbol del canvi que hi ha hagut— la gent podia seure al carrer, a la fresca, conversar i passar una estona agradable.

primavera

Enmig d’aquesta situació, ja molt accentuada els darrers anys, també la terra gemega. Els espais naturals ja no poden acollir com sempre ho feien i l’accés a determinats llocs ja no és possible des de les primeres hores del matí. El ritme trepidant de la nostra societat amb la desgràcia social de l’atur fa que l’activitat econòmica hagi de concentrar-se en poques setmanes i, llavors, el patiment es fa accelerat i insostenible. Posem-hi humanitat, més humanitat! Els turistes que ens visiten mereixen més que una acollida forçada i econòmicament interessada. És el bon tracte que hem de donar a la nostra terra perquè pugui oferir més coses que sol, platja i menjars típics. El bon tracte és ajudar a gaudir del paisatge, de la cultura pròpia, dels béns espirituals de què disposem, el contingut d’un patrimoni artístic sempre expositor d’una bellesa heretada i estimada.

Tractar bé la terra és tractar bé les persones. Hi ha un compromís ecològic que ens obliga i pot arribar a conformar un estil de vida, sempre fruit d’una educació que transmet autèntics valors humans, farcits d’espiritualitat i solidaritat. El papa Francesc ens convida a introduir «uns comportaments que ens retornin a tots el sentit de la pròpia dignitat que ens porti a una profunditat vital més gran, i ens permeti d’experimentar que val la pena passar per aquest món» (cf. Laudato Si, 212).

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Confia i no t’equivocaràs!

Què és una societat, un poble, un grup, una família, una persona, marcats per la desconfiança? Creieu que és humà dir «desconfia i no t’equivocaràs»? La confiança, com a virtut i valor fonamental, va molt unida a la persona fins al punt que la predisposa a relacionar-se bé amb els altres. Confiar vol dir donar credibilitat a allò que un altre és, a allò que fa o a allò que diu. Confiar és fer que la relació amb una altra persona sigui transparent, oberta, sense dobles intencions, sense manipulacions ni enganys.
happy-family
Tot això, tanmateix, resulta difícil quan l’ambient és més crispat que pacífic, més agressiu que tolerant, més tancat que obert, més deteriorat per la gelosia que oxigenat per la sinceritat i el bon humor. Arribar a confiar del tot en les persones és el terme d’una conquesta que demana moltes hores diàries d’exercici. És el terme d’una voluntat que no vol viure de prejudicis, ni de crítiques amargues, ni de persecucions obsessives.
Cada dia podem començar a confiar un poc més, començant pels de més a prop, creant espais de confiança, perquè a la llarga confiar és deixar entrar una persona en la meva vida amb tot el seu misteri i sense posar-li condicions. I això, fixeu-vos-hi, no és altra cosa que estimar! Hem de tenir present que en la mesura que passa el temps i anam posant vida als anys, les pautes del pensament no poden fer-se enfora de les pautes del comportament. Així s’estableix una coherència entre el dir i el fer, entre pensar i actuar.
És un goig pensar que podem ser així i que ja hi ha homes i dones lliures que vencen la mediocritat dels seus actes, i fan de la seva persona una construcció humana envejable. Homes i dones interiorment ben equipats que, en el seu tracte senzill, en la seva forma de pensar i de fer, revelen la inqüestionable personalitat que vertebra la seva vida. Necessitem persones així al capdavant de les institucions, homes i dones adults, íntegres, creatius, dignes de confiança, capaços d’animar i coordinar projectes per al bé de tots.
Posted in Català | Tagged , , , , | Desactiva els comentaris

La fe no fa vacances

És una frase que l’hem dita moltes vegades o l’hem sentida. Quan el temps de l’estiu va perdent força i ja hi ha previsió de programacions escolars, veiem que s’ha d’estar novament en forma per reprendre activitats que a l’inici de l’estiu van quedar aparcades. Un descans ben merescut per als qui n’han pogut fruir haurà estat una bona ocasió per refer forces i, en molts aspectes, començar de nou amb il·lusió.
Dir la fe no fa vacances vol dir que viure en cristià no troba parèntesi, que és experiència de tot l’any, encara que no s’arribi a un descans raonable i hagin minvat certes activitats habituals. Sempre tenim ocasió d’emprar bé el temps per cultivar l’esperit, per dedicar-nos amb més atenció a la pregària, aprofitar-lo amb bones lectures o cuidar més la relació amb la família i els amics, com també fent-nos presents allà on es troben habitualment els cristians, sobretot per a l’Eucaristia.
Tanmateix —perquè així ho manifesten— hi ha qui creu que de tot se n’ha de fer parèntesi i la raó que es percep és que han reduït el viure en cristià a unes activitats puntuals que segueixen el ritme escolar i no transcendeixen massa a la vida. Per això, també durant l’estiu prescindeixen d’aquells compromisos que havien contret i no assumeixen aquells que serien propis d’un temps més relaxat.
Pensem que ser cristià és un estil de vida que té com a referent Jesús i l’Evangeli, que es viu les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, que configura tota l’activitat que es proposa. Viure-ho des de la fe cristiana dona un tarannà ben nou i peculiar al qui s’ho proposa, a més ajuda a entendre que la fe s’encarna en la vida i es viu en el cor del poble, amb la consciència de ser-ne una part necessària.
Fa molts anys que es va dir que la nova evangelització la faran els laics o no es farà. Som tots els qui hem de fer ressonar el missatge cristià i ser valents testimonis de Crist, pensant que per aquesta aventura no hi ha vacances.
Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

El seny, qualitat envejable

Que bonic quan diem d’algú que és una persona de seny. El seny no es compra ni es ven, sinó que es rep com un regal i també l’adquirim com una conquesta. El seny, l’harmonia personal, és un símptoma de maduresa que demostra la qualitat humana a la qual pot arribar una persona. Quan es multiplica i es comparteix, també un col·lectiu pot rebre el qualificatiu d’assenyat. La referència és inequívoca perquè es compon d’individus plens d’humanitat.

"El seny procura l’equilibri entre dir i fer, entre pensar i actuar, entre realisme i utopia, entre plany i alegria, entre serietat i bon humor, entre feina i descans, entre soledat volguda i relació amistosa".

“El seny procura l’equilibri entre dir i fer, entre pensar i actuar, entre realisme i utopia, entre plany i alegria, entre serietat i bon humor, entre feina i descans, entre soledat volguda i relació amistosa”.

Una persona de seny és una persona que viu l’equilibri en tots els aspectes que conformen la seva vida. El seny té que veure amb la prudència com a qualitat que viu de la serenor i la prevenció. El seny procura l’equilibri entre dir i fer, entre pensar i actuar, entre realisme i utopia, entre plany i alegria, entre serietat i bon humor, entre feina i descans, entre soledat volguda i relació amistosa. Tot el contrari de viure despistats, fragmentats, dispersos, incoherents, amb poc seny.

Va bé que alguna vegada revisem la nostra manera de parlar, la nostra manera de reaccionar davant les persones i els esdeveniments de la vida. Fer-ho amb seny ens donarà cada dia moltes oportunitats de fer les coses ben fetes, tenint cura d’allò que és més feble.

En el camp de les relacions humanes i, especialment en el de la política com a art de la convivència, el seny és la força i l’estaló de totes les decisions es puguin prendre. Pensant precisament en els polítics, el papa Francesc diu que està convençut que a partir d’una obertura a la transcendència podria formar-se una nova mentalitat política i econòmica que ajudaria a superar la dicotomia absoluta entre l’economia i el bé comú social.

He dit que el seny és regal i conquesta, que no es compra ni es ven: el seny reconcilia contraris, estimula construir junts i fa seu un benefici per a tots fins d’allò que no és de collita pròpia. Cal aprendre la importància de ser humans, molt humans amb tothom.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , | Desactiva els comentaris

Temps ben aprofitat

L’estiu dona per a molt, si estem atents als esdeveniments i si tenim bon tracte amb les persones. Tant la relació personal com qualsevol mitjà de comunicació han de fer possible que les persones es respectin, s’obrin a un diàleg constructiu, s’entenguin i s’interpretin bé. Volem que sigui així i podem fer que ho sigui. Cada dia, viure és com obrir un llibre on hi ha, entre pàgines atractives i sorprenents, moltes pàgines en blanc.

"Els esdeveniments, les persones, la natura, tota la realitat que ens envolta, són objecte de la nostra percepció. Posem-hi mirada sacramental, la que veu més enllà del que perceben els sentits."

“Els esdeveniments, les persones, la natura, tota la realitat que ens envolta, són objecte de la nostra percepció. Posem-hi mirada sacramental, la que veu més enllà del que perceben els sentits.”

Però, mirar-la en positiu és descobrir que al bell mig hi som cadascun de nosaltres, en un gran espai que se’ns presenta com una pàgina no escrita que s’ha d’omplir des que comença el dia fins que acaba. Aquesta és la responsabilitat que tenim, però també el goig de col·laborar perquè la vida sigui alegre, viscuda sense por, amb aquell realisme que ens diu que ens podem entendre.

Sabem que no hi ha fronteres ni barreres si som creadors de ponts. Som ciutadans del món, estem implicats en la seva marxa i tot ens afecta i ens condiciona. Però també hi ha les petites notícies de cada dia, la nostra realitat més immediata, la que està a les nostres mans. Aquest és el lloc de la nostra acció. Podem omplir els dies de vida, d’alegria, de feina ben feta, de gestos senzills, plens de cordialitat. En una paraula, missatgers de bones notícies. Tenim el dret que ens arribin i el deure de fer-les arribar. Aprofitem-ho!

De tot això, a més, en podem fer una lectura original, fins i tot creient, quan fem l’esforç de descobrir que en tot el que succeeix Déu hi és present i es manifesta com una brisa fresca i suau, perceptible des del silenci i la netedat de cor. De Jesús hem après això de «feliços els nets de cor, perquè veuran Déu». Fixem-nos en els ulls. La netedat de la mirada ja ens indica què hi ha a l’interior de cadascú. Els esdeveniments, les persones, la natura, tota la realitat que ens envolta, són objecte de la nostra percepció. Posem-hi mirada sacramental, la que veu més enllà del que perceben els sentits. Fent-ho ens omplirem de bellesa, de pau i gratuïtat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Una mar de pau i de vida

Aquest cap de setmana de juliol la Mare de Déu del Carme farà festa a molts indrets d’arreu i de la nostra mar Mediterrània, a molts ports i mar endins de les nostres illes i costes. Festa, molta festa! Així honora el nostre poble la mare de Jesús des de temps immemorial, acompanyant els homes i dones de la mar i que viuen del seu treball, sovint arriscat i ple de sorpreses. Vagi la nostra admiració per a ells i el reconeixement de l’esforç que suposa portar el pa de cada dia a taula i mantenir viva una professió no sempre del tot reconeguda. Posar-nos al costat de tantes famílies ens mou a valorar —com en tantes altres professions— la seva dignitat i el seu esforç.

«La festa del Carme, festa de la gent de la mar per excel·lència, és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat d’un mar bell i grandiós»

«La festa del Carme, festa de la gent de la mar per excel·lència, és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat d’un mar bell i grandiós»

La mar Mediterrània banya a l’orient la muntanya del Carmel, allà on els profetes de l’Antic Testament van viure una profunda experiència de Déu des de la pregària contemplativa i l’austeritat de vida. És la mateixa mar que banya tot el voltant de les nostres illes i costes i és font de riquesa. A la nostra mar la volem plena de vida, no un cementiri que enterra milers de persones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que s’aprofiten del seu desesper. La volem lloc de treball decent, oportunitat d’intercanvi cultural, espai d’oci digne i de sana oferta turística, més humanitària i no pensada només des del guany material. Quin bé podem fer oferint el que som i tenim, aquells valors i costums ciutadans que ens obren a una millor convivència!

La festa del Carme, festa de la gent de la mar per excel·lència, és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat d’un mar bell i grandiós, que fa goig de veure i transitar-hi, fins a arribar a descobrir-hi el do d’un Déu que ho ha creat tot per amor i ens l’ha regalat posant-hi vida. La processó, tan tradicional i viscuda en molts dels nostres ports, és una espècie de peregrinació de confiança, que ajunta la taula de l’Eucaristia amb les altres taules que esperen que els arribi el pa de cada dia, el de l’amor compartit, veritable causa de la festa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

En clau de martiri

Aquesta és una de les frases que ha ressonat amb força dins la basílica de Sant Pere a l’inici del Consistori dels nous cardenals, entre els quals el nostre arquebisbe Joan Josep Omella. Així ho ha dit ell explicant què vol dir i què implica ser cardenal de la santa Església. «A diferència dels honors mundans, a l’Església no hi ha altres títols que aquells que assenyalen el camí d’un servei més sol·lícit i més compromès amb l’anunci de l’Evangeli i el rescat de tots, sobretot dels més necessitats, en el del nom del Senyor.» La clau és el martiri, paraula que significa «testimoni».

Després del consistori, el papa Francesc i els cinc cardenals visiten Benet XVI a la seva residència.

Després del consistori, el papa Francesc i els cinc cardenals visiten Benet XVI a la seva residència.

D’aquestes paraules en faig agraïment al Senyor perquè tots —tot el ramat— ens sentim implicats en la mateixa missió del pastor, després que ha acceptat fer-ho realitat en la pròpia vida. «D’ara endavant —ha dit el nou cardenal— serà un signe vocacional d’un nou despullament dels nostres interessos, per donar-nos en tot i per a tots fins que, per amor al Poble de Déu i fidelitat al Bon Pastor Jesús i al seu Vicari a la terra, es consumeixin tots els nostres recursos.»

Vull posar en relleu, de forma especial, que el grup dels cardenals que el papa Francesc ha elegit ha estat tot un signe, donades les circumstàncies no sempre favorables per part dels qui s’oposen a que l’Església sigui més testimonial i pobra, tal com Jesús la vol. Els elegits han passat per situacions no fàcils i fins i tot dramàtiques, testimonis de l’única Església de Crist que subsisteix en comunitats provades, sigui per la pesantor de la increença, sigui per la guerra, la pobresa o que han compartit el dolor per la mort violenta del propi bisbe per la defensa de l’Evangeli dels pobres. El cardenal Omella ha afegit que «ara l’alegria d’aquests pobles ressona també en els nostres cors».

Queda clar, doncs, que una vida cristiana autèntica es viu en clau de martiri, com ho viu Jesús, per donar testimoni, avui, que és tot el contrari d’una vida autoreferencial infectada de mundanitat espiritual i que cerca els propis interessos i no els de Crist.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Voluntariat social i seguiment de Jesús

Per al cristià, el voluntariat social és una crida, una conseqüència de la seva fe, un manament nou com el de l’amor, una característica intrínseca del seguiment de Jesús. Resulta impossible ser cristià, pertànyer a la comunitat que celebra el memorial de l’amor i de l’entrega de Déu per la humanitat, sense donar-nos gratuïtament a l’estil del Déu de Jesucrist i com a resposta agraïda a la seva iniciativa. El sol fet de ser deixeble de Crist ja implica ser-per-als-altres, entès aquest més com a estil de vida que no com una més en la llista de les obligacions ètiques.

"El sol fet de ser deixeble de Crist ja implica ser-per-als-altres, entès aquest més com a estil de vida que no com una més en la llista de les obligacions ètiques."

“El sol fet de ser deixeble de Crist ja implica ser-per-als-altres, entès aquest més com a estil de vida que no com una més en la llista de les obligacions ètiques.”

Aquesta nova visió de la caritat, inherent al tarannà evangèlic, també fa de correctiu de formes incorrectes, encara que estiguin carregades de bona fe. També fer caritat pot esdevenir un mal testimoni quan determinats estils de beneficència canten als quatre vents que la mà dreta sap el que dona la mà esquerra, contradient així la voluntat de Jesús, que proposa un altre tipus de control de qualitat.

Deixar-se corregir per l’Evangeli i pel mateix Jesús demana també una dosi forta d’humilitat i l’abandó de certs protagonismes que pretenen utilitzar els pobres sota el pretext de sobresortir o de fer alguna cosa que tranquil·litzi la consciència; en definitiva, no servir els pobres, sinó servir-se’n d’ells. L’Amor ho corregeix i obliga a actuar d’una altra manera, en la línia de donar-se un mateix.

El voluntariat social del cristià suposa una intenció evangelitzadora. El papa Francesc ens diu que «si l’Església sencera assumeix aquest dinamisme missioner, ha d’arribar a tots, sense excepcions. Però a qui hauria de privilegiar? Quan un llegeix l’Evangeli, es troba amb una orientació contundent: no tant els amics i veïns rics sinó sobretot els pobres i malalts, aquells que solen ser menyspreats i oblidats, aquells que “no tenen amb què recompensar-te” (Lc 14,14). Cal dir sense embuts que hi ha un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres. Mai no els hem de deixar sols» (EG 48).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Artesans de la pau o mercaders de la mort

Fa un parell de setmanes, el papa Francesc ens convidava a fer un minut de pregària per la pau el dijous dia 7 a les 13.00 hores. Com molts ho han seguit a la diòcesi i en altres indrets, jo em trobava reunit amb els capellans i diaques de Mallorca al santuari de la Mare de Déu de Lluc celebrant l’Eucaristia en ocasió de la Jornada sacerdotal en la festa de Jesucrist Sacerdot per sempre. Va ser entre la proclamació de l’Evangeli i l’homilia que va escaure aquest minut que el Papa demanava, i el vam fer. Va ser un moment fort de pregària en silenci, unit el nostre presbiteri a tanta gent de bona voluntat que estima i vol la pau, una crida interior a ser artesans de la pau en qualsevol indret.

"És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes", diu el papa Francesc

“És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes”, diu el papa Francesc

El fet, però, és que vivim en una societat «malalta», que en determinades situacions ja necessita de cures pal·liatives perquè sembla que el seu mal ja no té remei. Ens sentim molt pobres davant l’onada de violència, insegurs i vulnerables en tots els sentits, a causa de la falta de respecte als drets humans i a la pressió ideològica i mediàtica que s’exerceix sobre les persones. Què fer per introduir un clima de pau en les relacions humanes i una voluntat de construir la pau en els qui dins la gestió pública tenen la responsabilitat de fer-la realitat? «Demano a Déu —així prega el papa Francesc— que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals del nostre món!» (EG 205).

I recentment ens deia: «És una absurda contradicció parlar de pau, negociar la pau, i al mateix temps promoure com permetre el comerç d’armes. Aquesta guerra d’allà, aquesta altra d’allí, ¿és de veritat una guerra per problemes o és una guerra comercial per vendre aquestes armes en el comerç il·legal i perquè s’enriquesquin els mercaders de la mort? Acabem amb aquesta situació! Demanem tots junts pels responsables de les nacions, perquè es comprometin amb decisió a posar fi al comerç de les armes que causa tantes víctimes innocents.»

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Partir, repartir i compartir

Celebrar l’Eucaristia ens mostra l’amor amb què Déu Pare mira el món. Un Pare, que gràcies a Jesús que ens l’ha fet conèixer, vol que tots els fills i filles estiguin asseguts a la mateixa taula. Com s’ha fet perceptible? Jesús ens ho fa arribar fent-se home com nosaltres pel misteri de la seva Encarnació, però vol perpetuar-lo quedant-se sacramentalment present en l’Eucaristia mitjançant les espècies del pa i del vi. És el signe visible que ens obre els ulls de la fe i ens mou a anunciar-lo, fent que les condicions inhumanes de vida i les desigualtats canviïn a partir de la fracció del pa.

«En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo?»

«En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo?»

En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits fem el gest de partir el pa eucarístic per repartir-lo? Què canvia en la comunitat que celebra l’Eucaristia? Quin canvi provoca en les nostres relacions socials i en el cor de cadascú? Què fem perquè l’obsessió per «acaparar» doni pas a l’obsessió per «compartir»?

Em deia un agnòstic després de la missa a la qual havia assistit amb uns amics per primera vegada: «M’ha sorprès el gest que he vist que feies: has partit el pa i has dit que ho feies com ho va fer Jesús en el darrer sopar: per repartir-lo i compartir-lo. Ho he entès bé, però, ¿sou conscients del que feu quan partiu el pa i del que significa?» Per això, em demano moltes vegades, què ha de canviar en cadascú, en l’Església, en la societat, amb la quantitat d’eucaristies que celebrem i fem el gest de Jesús? A què ens compromet?

Aquest gest d’amor que és l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del Senyor, no és un gest aïllat ni queda reclòs en el temple o en l’organització tancada d’un grup, sinó que transcendeix la vida per transformar-la des de les seves arrels i projectar-la cap a Déu. D’altra part, ho sabem bé, exigeix un canvi profund en el conjunt de les nostres relacions humanes, promogut per l’exercici de la caritat com a signe identitari del qui segueix Jesús, que ens vol tots asseguts a taula.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i
Administrador Apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris