La incidència pública de la religió

Sempre hi ha algú interessat a escoltar el qui parla, com també hi ha qui es decideix a dir una paraula en públic. L’apòstol Pau ho viu a Atenes, a l’areòpag, anunciant Jesús mort i ressuscitat, així de clar i a la plaça pública. L’escolta gent religiosa, però tanmateix adoren un Déu desconegut. Una tendència que mostra la set d’espiritualitat que mou el cor humà. Així i tot, l’anunci sempre hi ha estat, tant l’explícit com l’implícit.

"¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu?"

“¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu?”

Avui, hi ha qui es demana sobre la legitimitat del dret de llibertat religiosa i la vigència de les seves manifestacions. ¿Què voldrà dir, especialment aquests dies sants, que es treguin als carrers unes imatges fent llargs recorreguts pels nostres pobles i ciutats, mostrant el rostre sofrent i desfigurat de Jesús, la passió d’un condemnat a mort i executat a la creu? I, a continuació, l’anunci que és viu, que ha ressuscitat!

Vivim en un Estat no confessional, però la societat, la gent, segueix sent majoritàriament religiosa i això, de fet, ha configurat i continua configurant la nostra cultura. «Es tracta —ens diu el papa Francesc— d’un sa pluralisme que de debò respecti els diferents i els valori com a tals; això no implica una privatització de les religions, amb la pretensió de reduir-les al silenci i a la foscor de la dimensió de la consciència de cadascú, o a la marginalitat del recinte tancat dels temples, sinagogues o mesquites.» Tot l’Evangeli està ple de l’encàrrec de Jesús d’«Aneu i prediqueu!» i, tot seguit, ens adverteix tant del goig d’evangelitzar com de les dificultats que trobarem.

Quan es ridiculitza el fet religiós amb imatges i comentaris irreverents, quan és evident la discriminació dels creients en certs espais públics, es va a favor o en contra del poble? Percebem símptomes d’una societat malalta que no creu del tot en el valor positiu de la laïcitat ni en una democràcia orientada al bé comú i a la pau social. Per això necessitem aprofundir en el diàleg social, on tots puguem aprendre de tots, però sempre en bé de tots.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Camineu mentre teniu llum

Busquem la llum, busquem la pau, busquem Déu… Som molts els qui estem en aquesta sinfonia de sincera i humil recerca. De forma explícita i implícita. El secret és Jesús, però, què fer per estar amb ell? Ho dic per respondre una pregunta que la gent sovint ens fa amb un cert neguit, el de no saber pregar. Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària. Vet aquí una proposta d’actituds:

«Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària.»

«Cal omplir el buit que experimentem quan el referent de la pregària, del diàleg amb Jesús, no té cabuda en la nostra franja horària.»

La primera té a veure amb la consciència de la nostra pròpia feblesa, com la recull Pere amb aquella expressió davant Jesús reconeixent-se pecador: «Aparta’t de mi, Senyor, que som un pecador» (Lc 5,8). Jesús l’accepta així i li confia molt!

La segona és la confiança. Per part de Jesús hi ha una invitació positiva que marcarà definitivament la vocació apostòlica de confirmar els germans en la fe: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (Lc 5,10). Ho van deixar tot i el van seguir.

La tercera actitud és feta d’humilitat, de silenci, d’adoració, de reconeixement de les pròpies incapacitats, actitud teologal fins i tot important des del punt de vista psicològic perquè ens col·loca d’una manera receptiva i tranquil·la, sempre més capaç per rebre que no per sentir-se autosuficient.

Podem seguir amb la voluntat d’assumir les característiques fonamentals de la pregària, com són «saber escoltar», «aprendre a fer silenci interior», «deixar-se conduir», «deixar-se seduir». Davant d’això, em pregunto: què feia i com ho feia Jesús en aquelles llargues nits que passava en oració, deixant-ho tot i tots, ben a soles? El deixeble missioner ho haurà d’aprendre i fer ben igual.

Finalment, l’actitud que manté el goig de donar temps a Déu. La impaciència en la pregària sempre crea situacions d’angoixa, crema etapes necessàries de creixement i dificulta la serenitat amb què s’ha de viure la fe. Per això, cal viure el que és «estar amb Ell», gaudint d’aquesta proximitat que, sens dubte, és positivament contagiosa i transportable.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , | Desactiva els comentaris

A prop de Déu i dels germans

Això és el capellà! Una persona que, tot i ser humana com qualsevol altra, ha optat per fer proper Jesús entre la gent. No ha estat pròpiament una decisió seva, sinó la resposta a una crida que li ha vingut de Déu mateix i en la qual molts han contribuït a discernir-la. Avui, ser capellà no és fàcil, l’ambient no sempre ens ve a favor, més aviat hem de front a la indiferència i a la incomprensió. Fins i tot, en el cor de les famílies, on abans els pares ajudaven els fills a la descoberta vocacional i es creava a cada casa un clima que l’afavoria. Per què aquest canvi? Què ha succeït? Passa això dins ca nostra? Què fer perquè la nostra reacció sigui «cristiana»? Treballem-ho!

«Avui, ser capellà no és fàcil, l’ambient no sempre ens ve a favor, més aviat hem de front a la indiferència i a la incomprensió».

«Avui, ser capellà no és fàcil, l’ambient no sempre ens ve a favor, més aviat hem de front a la indiferència i a la incomprensió».

La missió del capellà és molt clara. La pregària del prefaci de la Missa Crismal, referint-se al sacerdoci de Jesucrist, diu que «Ell escull uns homes que per la imposició de les mans participin del seu sagrat ministeri, renovin en nom seu el sacrifici de la redempció humana i preparin per als vostres fills el convit pasqual; i que també, moguts per la caritat, com a pastors vagin davant del vostre poble, l’alimentin amb la Paraula i el refacin amb els sagraments. I que, donant la vida per vós i pels seus germans, s’esforcin a conformar-se a la imatge de Crist, i amb fermesa us donin testimoni d’amor i de fidelitat».

El papa Francesc ho descriu de forma molt suggeridora quan parla de la missió de comunió que té el bisbe com a pastor de la diòcesi i que comparteix amb tots els capellans que formen el presbiteri: «A tal fi, a vegades estarà al davant per indicar el camí i atendre l’esperança del poble, altres vegades estarà simplement enmig de tothom amb la seva proximitat senzilla i misericordiosa, i altres cops haurà de caminar darrere el poble per ajudar els reressagats i, sobretot, perquè el ramat mateix té el seu olfacte per trobar nous camins» (EG 31). Amb tot, l’experiència majoritària de sentir-nos estimats i acompanyats ens reafirma en la convicció que la missió del capellà és estar a prop de Déu i dels germans!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , | Desactiva els comentaris

Temptats de pessimisme estèril

Li pot passar a qualsevol persona i en qualsevol camp de la vida. El virus del pessimisme pot infectar el cor més il·lusionat i desfer programes que podrien arribar a fer molt de bé. Qui està infectat d’aquest virus contagia desànim i el que era un ambient d’entusiasme acaba en la claudicació. Som temptats de pessimisme quan havent treballat de valent i —com molts diuen— entregats al màxim, no aconseguim resultats, o també quan, havent posat tota la il·lusió en projectes que ens semblen necessaris, algú ens diu que no hi ha res a fer.

«Som temptats de pessimisme quan havent treballat de valent i —com molts diuen— entregats al màxim, no aconseguim resultats, o també quan, havent posat tota la il•lusió en projectes que ens semblen necessaris, algú ens diu que no hi ha res a fer.»

«Som temptats de pessimisme quan havent treballat de valent i —com molts diuen— entregats al màxim, no aconseguim resultats, o també quan, havent posat tota la il•lusió en projectes que ens semblen necessaris, algú ens diu que no hi ha res a fer.»

Aquest pessimisme, quan arriba, no sols afecta persones concretes, sinó també grups i institucions que no arriben a aixecar el cap i viuen de la queixa constant. El papa Francesc diu que «la nostra fe és desafiada a entreveure el vi en què pot convertir-se l’aigua i a descobrir el blat que creix enmig de la cugula» (EG 84). Per això, estem cridats a convertir aquest desafiament en oportunitat de recuperació. En aquest cas, «convertir-se» és estar convençut que «la joia de l’Evangeli és aquesta que res ni ningú no ens podrà prendre (cf. Jn 16,22). Els mals del nostre món —i els de l’Església— no haurien de ser excuses per reduir la nostra entrega i el nostre fervor».

El pessimisme és estèril perquè condueix a una «desertificació» espiritual, fruit —també diu Francesc— del projecte de societats que volen construir-se sense Déu o que destrueixen les seves arrels cristianes. Allí el món cristià s’està fent estèril, i s’esgota com una terra sobreexplotada, que es converteix en sorra (cf. EG 86). Pensem en els nostres ambients, en les nostres famílies, fins i tot en certs grups que es defineixen «cristians», en veure que la temptació és l’abandó, l’apostasia «silenciosa» de la qual ja parlava sant Joan Pau II referint-se al pessimisme de molts cristians d’Europa.

Tanmateix, tenim sobrats motius per vèncer aquesta temptació perquè és l’Esperit de Jesús qui porta el timó de l’Església i, des de la confiança, no perdem l’ànim per viure amb entusiasme la joia de l’Evangeli.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

Corredors humanitaris

D’això fa temps que se’n parla i, per què costa tant fer-ho realitat? Quins interessos hi ha per impedir-ho? Les veus que recentment s’han aixecat en innombrables manifestacions a favor de l’acollida de refugiats mostren una voluntat ben explícita que en el món hi cabem tots i que, amb la bona voluntat de part de tots per conviure en pau, ja no podem tolerar cap tipus d’exclusió. M’adhereixo, com sovint s’ha demanat, a la petició d’obrir corredors humanitaris que fa pocs dies feia a Roma el cardenal Osoro.

«Vull veure en els refugiats que demanen asil aquests pobres que no coneixem però hi són i estan patint més que ningú.»

«Vull veure en els refugiats que demanen asil aquests pobres que no coneixem però hi són i estan patint més que ningú.»

El papa Francesc, en el seu missatge per a la Quaresma que acabem de començar, fa en aquest sentit una aposta decidida quan ajunta en un únic títol el do que és la paraula i el do que és l’altre. Ens demana «tornar a Déu amb tot el cor i no acontentar-nos amb una vida mediocre, sinó a créixer amb l’amistat amb el Senyor».

Sant Joan Pau II, referint-se a l’espiritualitat de comunió com a aquella que ens ha d’orientar en el present segle, diu que la mirada d’amor de Déu que contemplem s’ha de traduir en una mirada d’amor envers l’altre, fins al punt de dir que «l’altre és un do per a mi», «algú que em pertany». Fixem-nos que és tot el contrari de l’actitud de Caín quan ha matat el seu germà Abel en la seva reacció inhumana de respondre que no li importa gens el seu germà. És la forma de respondre habitual cada vegada que el pecat ens encega i som insolidaris amb l’altre i la seva causa d’inclusió a la societat.

«La primera invitació —diu el papa Francesc— que ens fa Jesús és obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, tant si és un veí nostre com si és un pobre desconegut.» Vull veure en els refugiats que demanen asil aquests pobres que no coneixem però hi són i estan patint més que ningú. Per què no obrir corredors humanitaris que facilitin l’accés de forma legal i segura als nostres països als qui de forma desesperada fugen de la guerra, de la injustícia i de la fam? Convé que ens vacunem de misericòrdia per evitar el perillós virus de la indiferència.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Construïm ponts o aixequem murs?

No és gens fàcil introduir-se en el tema del consumisme quan ja se n’ha parlat tant i més si tota la mercaderia s’ha posat dins d’un mateix sac, sense destriar-ne els seus usos i abusos. Però, em sembla important reconèixer que, per a molts, el consumisme és la febre del nostre temps i que es manté impassible dècada rere dècada, i ferint d’ala totes les generacions, des de les més majors fins a les més joves. Déu ens vol més lliures!

"El consumisme travessa la lògica íntima de la producció, ens fa l’ullet des de la publicitat que tothora ens espia i acaba niant com un culte de salvació en el fons del cor"

“El consumisme travessa la lògica íntima de la producció, ens fa l’ullet des de la publicitat que tothora ens espia i acaba niant com un culte de salvació en el fons del cor”

Es diu que el consumisme travessa la lògica íntima de la producció, ens fa l’ullet des de la publicitat que tothora ens espia i acaba niant com un culte de salvació en el fons del cor. Un fenomen com aquest no deixa d’incidir sobre els sentits, la ment i el cor dels individus. Aquest és l’auditori que respon com ho feren els qui escoltaven el discurs de Pau a l’areòpag d’Atenes, on la resposta va ser un somriure sarcàstic, propi dels qui pensen «mireu què és capaç de dir!», o l’altra, tant indiferent com definitiva: «Ja t’escoltarem un altre dia!» No ens quedem així, construïm ponts de proximitat!

No podem negar que també hi ha un altre auditori, tot i que més reduït. Noms concrets, fàcils d’identificar i uns pocs més. Que bé si sortíssim de l’anonimat i ens donéssim a conèixer més! Contagiar el goig que dona seguir Jesús i gaudir del caliu de comunitat de forma senzilla. El goig de comptar amb veritables amics i amb una família «petita església domèstica» que dedica temps a crear vincles i no l’ofega l’ansietat consumista que divideix i degrada.

Què som, nosaltres, sinó els qui hem rebut un anunci joiós i que ens atrevim a deixar-nos transformar per ell? Què és, l’Església, sinó aquest petit reducte que no vol deixar per demà l’avui de Déu, la Paraula que cada moment ens convida a no malversar la gràcia rebuda? Jesús fa una declaració de principis, proposa amb l’Evangeli una nova escala de valors i la posa sobre la taula de les nostres discussions i dels nostres negocis per transformar-ho en allò que ens pot ajudar a seguir-lo.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

No ens toquis la butxaca!

Aquesta és l’advertència que em va fer un feligrès un diumenge abans de començar la missa. Tenia dificultats amb la família i no hi havia manera de solucionar el problema d’una herència mal repartida. Jo li deia que el diner no havia de ser mai la causa de la desavinença familiar. Però ell encara em deia: «Parla del bon Jesús i no et fiquis amb la gent!» Vaig tractar de fer-li veure amb poques i bones paraules que justament parlar del bon Jesús conduïa a deixar les coses clares i una actitud neta davant les persones i la relació amb les coses i, entre elles, el diner i l’ús que d’ell en fem. És precisament Jesús el qui diu «no podeu servir dos senyors: Déu i el diner».

«El papa Francesc ha manifestat un «no» rotund a una economia de l’exclusió i de la desigualtat perquè és una economia que mata i, al mateix temps, pronuncia un «no» encara més rotund a la nova idolatria del diner»

«El papa Francesc ha manifestat un «no» rotund a una economia de l’exclusió i de la desigualtat perquè és una economia que mata i, al mateix temps, pronuncia un «no» encara més rotund a la nova idolatria del diner»

L’abús del diner és la gran temptació perquè dona prestigi, poder i seguretat, tot el contrari de l’esperit de servei que genera confiança. Dic «abús» perquè l’ús és quelcom correcte i just quan cerca el bé de la persona i mou a compartir, especialment amb els més necessitats. Som, doncs, davant d’una alternativa: o Déu o el diner! El papa Francesc ha manifestat un «no» rotund a una economia de l’exclusió i de la desigualtat perquè és una economia que mata i, al mateix temps, pronuncia un «no» encara més rotund a la nova idolatria del diner. Serà fruit d’una nova actitud pensar en una economia de comunió que sigui expressió d’un canvi d’hàbits més orientats als que provenen d’un amor solidari i no tant als que empenyen al guany fàcil a costa que l’altre perdi.

Per tot això, s’ha de dir que sí, que l’Evangeli toca la butxaca i ens proposa valors com la gratuïtat, la generositat, la solidaritat, la justícia, el bé comú, la misericòrdia, l’equitat, la senzillesa, la caritat… Fa pocs dies el papa Francesc deia que el «no» a una economia que mata es converteixi en un «sí» a una economia que fa viure, perquè comparteix, inclou els pobres i usa els beneficis per crear comunió. Ben segur que el gest de «partir» el pa quan celebrem l’Eucaristia deu tenir a veure amb tot això.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Veus profètiques

Hi pot haver diversitat de cultures i de maneres de ser i de pensar, però hi ha igualtat de drets. Som convidats a assumir un compromís d’amor solidari. Darrere d’una gent oprimida s’amaguen rostres concrets d’homes i dones, d’ancians i d’infants exclosos i empobrits. Enmig d’ells, tanmateix, n’hi ha qui estan donant la vida. Només l’amor humanitza. Diu el papa Francesc que «la dignitat de la persona humana i el bé comú estan per damunt de la tranquil·litat d’alguns que no volen renunciar als seus privilegis. Quan aquests valors es veuen afectats, és necessària una veu profètica» (EG 218).

«Fer que el món sigui la terra de tots ens assenyala un ideal que no podem perdre de vista.»

«Fer que el món sigui la terra de tots ens assenyala un ideal que no podem perdre de vista.»

No respondre fraternalment a la crida de l’altre quan hi ha tantes situacions que clamen al cel, i sobretot d’aquest «altre» que pateix el drama de totes les fams, no és només una irresponsabilitat, sinó una deshumanització, una abdicació de la vocació que portem al cor. «Petits però forts en l’amor de Déu, com sant Francesc d’Assís, tots els cristians —diu el papa Francesc— som cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món en què vivim» (EG 216).

Vivim a la mateixa terra, res avui no ens és estrany ni ho ha de ser: si som solidaris en el progrés, en els avanços tècnics i científics, per què no ser-ho també en fer que s’acabi tanta penúria en el món? No ho aclarirem gens construint murs i aixecant filferrades, ni tampoc venent armes als països més pobres provocant que es matin entre ells, mentre nosaltres fem negoci. Tota fam i set d’aliments, de cultura, de justícia, de companyia, de confiança, d’esperança, d’amor, de misteri, de Déu… No ho neguem a ningú!

Fer que el món sigui la terra de tots ens assenyala un ideal que no podem perdre de vista. Això fa que, des de petites realitats de cada dia, des de l’ús responsable que fem de les coses i a partir del bon tracte amb les persones, siguem profetes, revisem amb amor plantejaments, valors, pràctiques, lleis, estructures, creences i llenguatges, per tal que arribi el moment de ser tots més germans i poder dir a Déu «Pare nostre!».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , | Desactiva els comentaris

La figura eterna de Llull

Hem gaudit recentment d’un espectacle excepcional i emotiu entorn del qui algú ha escrit amb total encert «la figura eterna de Llull». L’estem descobrint cada dia més. La seva recerca omple pàgines d’assaigs, comentaris, estudis i opinions. I ara s’hi afegeix La Cantata de Randa, obra musical de Salvador Brotons a partir d’un llibret de Neus Dalmau, que ha vingut a culminar el desig que ha mantingut quasi en èxtasi tot un públic que l’ha seguit sense pipellejar. Des d’aquestes senzilles lletres, la millor enhorabona i felicitació a tots els qui ho han fet possible. Quin regal!

«La Cantata de Randa, obra musical de Salvador Brotons a partir d’un llibret de Neus Dalmau, que ha vingut a culminar el desig que ha mantingut quasi en èxtasi tot un públic que l’ha seguit sense pipellejar» (foto Vilaweb)

«La Cantata de Randa, obra musical de Salvador Brotons a partir d’un llibret de Neus Dalmau, que ha vingut a culminar el desig que ha mantingut quasi en èxtasi tot un públic que l’ha seguit sense pipellejar» (foto Vilaweb)

Aquesta versió musical ha embellit una vegada més el bell recinte del Palau de la Música i com si li donés una projecció nova, posant en relleu —entre passat, present i futur— com el poble venera Ramon Llull des de fa set-cents anys. Temps, vida i obra de Llull hi queden plenament representats en els nou episodis que ho evoquen. Des de l’ambientació situada a l’edat mitjana, passant per les melodies gregorianes i trobadoresques, l’obra —com diu la presentació que d’ella se’n fa— té un intens regust medieval, amb moments contemplatius i extàtics, d’altres de gran lirisme i amb una apoteòsica conclusió.

Contemplant Llull, estem davant la trajectòria d’un home polifacètic que orienta la seva vida impressionat per Crist crucificat, de Qui rep la inspiració que l’obre a totes les dimensions del pensament. El seu desig l’expressa de forma meravellosa el text quan diu que «a la muntanya de Randa desitja ferventment que, més enllà de les seves investigacions intel·lectuals, la seva ànima sigui presa per Déu», fins el punt que el cant del Veni Creator Spiritus en fa emotiva pregària. Les paraules finals de l’obra mostren la talla humana i cristiana de Llull: «Demanares a l’amic de qui era. Respòs: –D’amor. De què ets? – D’amor. Qui t’ha engendrat? –Amor. On nasquist? –En amor. Qui t’ha nodrit? –Amor. De què vius? –D’amor. Com has nom? –Amor. “D’on vens? –D’amor. On vas? –A amor. On estàs? –En amor».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , | Desactiva els comentaris

Il•luminats o enlluernats

Dues experiències ben diferents l’una de l’altra. Que fàcil és deixar-se enlluernar quan les aspiracions són purament superficials. L’enlluernament provoca aquella ceguesa que impedeix veure amb transparència les coses com són, veure la seva veritat. L’enlluernament viu de l’aparença i no capta la realitat tal com és, ni tampoc no veu les persones tal com són. L’enlluernament pot venir de l’exterior quan quedem bocabadats per l’oferiment d’èxit sense esforç o l’adquisició de diners fàcils; fàcilment cedim a la temptació del prestigi, del poder, de l’engany. També pot venir d’un mateix, quan impera l’orgull de posar el propi jo en el centre de tot.

«Fem que moltes zones de fosca de la nostra vida personal i social quedin ben il•luminades per Crist i l’Evangeli.»

«Fem que moltes zones de fosca de la nostra vida personal i social quedin ben il•luminades per Crist i l’Evangeli.»

A la pregària diem «el Senyor m’il·lumina i em salva», després d’escoltar que «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum», és la llum de l’alliberació, el guiatge que rep el qui necessita ser il·luminat. Si creiem que Jesús és la llum del món i que nosaltres també som llum, la seva vida ha d’inundar la nostra, per tal de quedar il·luminats per la seva Paraula i per la força renovadora dels sagraments. D’aquesta manera, no sols hi veiem clar des del nostre interior, sinó que percebem la bellesa de la rica varietat de la vida cristiana, que es manifesta en tanta gent senzilla i humil que viu el goig de l’Evangeli perquè s’ha trobat amb Jesús.

A l’Evangeli veiem que Jesús plora quan, contemplant la ciutat, aquesta no es deixa il·luminar per la seva paraula i per la seva proximitat i tendresa. El dinamisme d’una Església «en sortida» haurà de ser, doncs, escampar aquesta llum que és Crist en persona i l’Evangeli, rebutjant l’enlluernament de la mundanitat espiritual que cerca més la glòria humana i el benestar personal que no pas la glòria de Déu i els interessos de Crist. Així, reconstruïm l’Església posant-la en moviment de sortida d’ella mateixa, de missió centrada en Jesucrist i en l’atenció als pobres. Fem que moltes zones de fosca de la nostra vida personal i social quedin ben il·luminades per Crist i l’Evangeli.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris