Un altre estil de vida

La proposta d’un altre estil de vida no és gens fàcil per als qui estan acostumats a viure en l’abundància. Tampoc per als qui ajuden els rics a ser més rics quan tota l’economia hauria d’ajudar els pobres a sortir de la seva situació de pobresa. Mirant la nostra realitat, és un fet davant del qual no podem restar passius ni molt menys indiferents. La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global.

«La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global».

«La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global».

Hem de pensar que també en aquest camp és urgent la conversió, la qual cosa significa acceptar la necessitat d’apostar per un altre estil de vida més d’acord amb l’Evangeli, i que comença per una major presa de consciència personal, familiar i comunitària, segueix per prendre determinades decisions i desemboca en comportaments concrets. Entren en escena la valoració del bé comú per sobre del bé individual, l’opció pel compartir en lloc de l’obsessió per l’acaparament, la responsabilitat que evita qualsevol intent d’evasió. El papa Francesc veu el fonament de la conversió en «una espiritualitat cristiana que encoratja un estil de vida profètic i contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense obsessionar-se pel consum».

Aquesta obsessió consumista sovint ens fa perdre el nord, fa comprar coses que no necessitem, amb uns diners que no tenim i per fer ostentació davant d’una gent que no ens interessa. És absurd que s’actuï amb tanta inconsciència. «L’espiritualitat cristiana, d’altra part, proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. És un retorn a la simplicitat que ens permet d’aturar-nos a valorar les coses petites, agrair les possibilitats que ofereix la vida sense enganxar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm» (LS 222). De ben segur que tot això té que veure amb la generositat de l’almoina i el sentit solidari del dejuni. Cal assumir-ho i fer camí!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Sobrietat i humilitat

El temps que vivim demana l’atreviment de proposar una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida. El plantejament ens el fa el papa Francesc com un dels signes d’identitat de l’espiritualitat cristiana. Diu que l’espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. No hi ha dubte que estem davant d’una alternativa a l’obsessió consumista. Per això, dirà també que la sobrietat, que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora.

«La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats».

«La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats».

A la sobrietat, element més que necessari per al nostre temps, s’hi ha d’afegir la humilitat. La seva desaparició podria acabar danyant la societat i l’ambient, fins anar en contra d’un mateix, per provenir precisament d’un intent de dominar-ho sense cap límit. La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats. La humilitat és veritat, treu de la persona tota màscara i la fa resplendir pel que és, no per l’aparença o pel que té.

L’itinerari convida a fer l’experiència d’una conversió, d’un canvi del cor envers Déu, envers els altres i envers el medi natural que ens rodeja. De la mateixa manera, un canvi en els estils de vida orientats al bé comú ens obririen a noves formes de creativitat i valoració de les coses senzilles i petites —exemples de sobrietat i humilitat— que ens conduirien a veritables formes de relació humana, més humanitzadores.

Mentre més buit —diu Francesc— està el cor de la persona, més necessita objectes per comprar, posseir i consumir. Per superar-ho, si aconseguim vèncer l’individualisme, realment podrem desenvolupar un estil de vida alternatiu, aleshores també serà possible un canvi important en la societat. L’opció sempre apareix quan som capaços de pensar amb tota humilitat si tot el que fem en la vida roda entorn d’un mateix o si els altres hi tenen cabuda. La sobrietat ens prepara per a la solidaritat i la humilitat ens hi empeny perquè sigui un fet. No perdem res, ho guanyem tot!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Per una Església de mans unides i de caritat

La Paraula de Déu il·lumina moltes situacions d’actualitat, sovint enfosquides per la desigualtat i la marginació social. Quelcom deplorable quan presenciem amb dolor la desesperació dels qui moren travessant el mar fugint de la fam i la violència. Jesús es defineix amb tota claredat a favor dels marginats i manifesta davant del poble les seves preferències. La salut de les persones i la seva integració social constitueixen un dels objectius de la seva actuació i es posa en evidència de quina part està Déu.

«Treballar per una Església de “Mans Unides” ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres»

«Treballar per una Església de “Mans Unides” ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres»

Ho veiem en Jesús. Per a ell no n’hi ha prou d’apropar-se a la gent, tot i que tothom reconegui el bé que se’ls fa, sinó que vol que arribin a comprendre que Déu és Amor, acollir la Bona Nova del Regne que proclama i que ha vingut a inaugurar amb els seus signes, entre els quals hi ha la curació i la integració social. Per això, diu: «El Regne de Déu ja és enmig vostre» (Lc 17,21).

Vet aquí la novetat que els cristians humilment hem d’aportar a tot gest humà d’atenció solidària i d’acció social envers els més necessitats. Treballar per una Església de «Mans Unides» ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres.

Al mateix temps, una Església de la «Càritas», màxima expressió de compromís evangèlic, ens pot ajudar a entrar en la Quaresma per fer d’ella, amb la intensificació de la pregària i l’austeritat del dejuni, un itinerari de santificació, de salut personal i de transformació social.

Fem-ho realitat aquí i en qualsevol altre indret on veiem necessitat d’ajuda. Demanem la intercessió de la Mare de Déu, avui en el seu dia de festa a Lourdes i Jornada dedicada als Malalts, ella que en el seu santuari i arreu els acull i ajuda amb la presència sacramental de Jesús a cercar la salut, tota una joiosa paràbola de curació física i espiritual.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Què fa Jesús durant un dia?

Sempre m’han cridat l’atenció les «prioritats» pastorals de Jesús: està atent a les persones per acollir-les, escoltar-les i caminar al seu costat, sempre disposat a compartir amb els qui més el necessiten. S’apropa a la gent que espera d’ell una paraula d’esperança, un alè de salut, un gest de coratge. S’ha d’anar a l’Evangeli per veure que són els malalts els qui ocupen el primer lloc i amb la complexitat de situacions que presenten. L’Evangeli ens fa veure que l’activitat de Jesús és frenètica, això fa que els seus deixebles li arribin a dir: «Tothom us està cercant.» Quin atractiu, el de Jesús, font de seguiment!

«La passió de Jesús pels malalts i necessitats obre un camí de reflexió sobre la nostra activitat diària per comparar-la amb la seva»

«La passió de Jesús pels malalts i necessitats obre un camí de reflexió sobre la nostra activitat diària per comparar-la amb la seva»

I nosaltres, com omplim la jornada? La passió de Jesús pels malalts i necessitats obre un camí de reflexió sobre la nostra activitat diària per comparar-la amb la seva. Per això, fixem-nos en el començament de l’Evangeli de sant Marc. En què i com emprem el temps? A més del deure quotidià del treball, què fem més? A què ens dediquem? Quines són les nostres —les meves— prioritats?

Hem de pensar que estem en un moment en què hem optat per unes «prioritats» en la nostra relació amb Déu i amb els altres. Es tracta de promoure un estil de vida més d’acord amb l’Evangeli, i, com a conseqüència, rehabilitar els qui estan en el llit del dolor físic i psíquic, en la soledat i l’abandó, en la marginació, l’enveja, la incomprensió, l’odi i la venjança. Hem de saber que quan l’esperit del mal posseeix algú, Jesús el venç i fa que la persona recuperi la seva dignitat i llibertat.

Per això, Jesús aprofita totes les oportunitats que se li presenten. La seva proximitat envers tothom ens ha d’animar a fer de la nostra vida una entrega perquè la jornada sigui una experiència de salut, de bon tracte, d’actituds i accions de transformació personal i social. Una jornada saturada de bones accions, on facem ressonar l’Evangeli perquè arribi al món de la família, del treball, de l’educació, de l’empresa, de les finances, del comerç, de la política, de la jurisprudència, de la cultura, de les comunicacions socials.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

La nostra «Galilea» d’aquí

La «Galilea» de l’Evangeli pot representar avui, i de fet representa, el nostre propi ambient plural, divers, molt influït per la diversitat cultural, social, política i religiosa que ens caracteritza. És en el cor d’aquesta situació que Jesús segueix intervenint i es presenta en els moments més normals de la vida, enmig de la diversitat i fins i tot durant l’activitat laboral. Aleshores és quan crida i convida a seguir-lo, allà on cadascú es troba. També avui a nosaltres, si estem atents, les seves paraules ens poden arribar al cor i provocar-nos la sorpresa de la seva crida, com abans quan «tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: Veniu amb mi!».

“Utilitzant la frase de Jesús «Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes», podem veure l’estil missioner que ha de prendre la nostra forma de parlar i actuar”.

“Utilitzant la frase de Jesús «Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes», podem veure l’estil missioner que ha de prendre la nostra forma de parlar i actuar”.

Darrerament, m’he trobat amb persones que m’han dit que es plantejaven el fet de ser cristià. Cartes de joves i converses amb ells i amb adults m’han duit a descobrir veritables inquietuds que donen notícia d’una veu interior que els crida a fer més conscient i activa la seva fe. «Estic al llindar de la resposta —em deia un home gran emocionat— i em demanava: què puc fer per veure-hi clar?» Un jove feia aquesta reflexió: «Enmig de tanta foscor, quan en la nostra societat no ens aclarim ni ens posem d’acord en aquells valors ètics que ens han de guiar, veig que el referent més clar, el que més em convenç, és l’Evangeli.» «Veiem que Jesús és el millor amic en qui podem confiar», eren les paraules d’uns infants de catequesi.

Qui pot dir que Déu no crida? Qui pot negar que ens estigui parlant? Cal posar-nos al costat de les persones, acompanyar-les i ajudar a discernir amb tota humilitat i discreció. Utilitzant la frase de Jesús «Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes», podem veure l’estil missioner que ha de prendre la nostra forma de parlar i actuar. Captar persones i guanyar-les per al Senyor i el seu Evangeli, ens farà veure que no podem perdre l’oportunitat present d’una trobada que els orienti per a tota la vida.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

L’art de la comunicació

Com l’art d’acompanyar, la comunicació quan és humana sempre educa, humanitza. Mai no incidirem prou en la seva necessitat a tots els nivells de l’existència. Comunicar és relacionar-se, posar en contacte, situar-se en sortida, deixar l’autoreferencialitat que ens limita a viure encerclats en els propis esquemes. La comunicació es teixeix no sols d’allò que donem, sinó sobretot d’allò que rebem. Si no és així, estem convertint la nostra relació humana en un avorrit monòleg sense cap interès.

«Comunicar és relacionar-se, posar en contacte, situar-se en sortida, deixar l’autoreferencialitat que ens limita a viure encerclats en els propis esquemes».

«Comunicar és relacionar-se, posar en contacte, situar-se en sortida, deixar l’autoreferencialitat que ens limita a viure encerclats en els propis esquemes».

«Quan les persones es tornen autoreferencials —diu el papa Francesc— i s’aïllen en la seva pròpia consciència, acreixen la seva voracitat. Com més buit està el cor de la persona, més necessita objectes per a comprar, posseir i consumir» (LS 204). D’altra part, «l’actitud bàsica d’autotranscendir-se, trencant la consciència aïllada i l’autoreferencialitat, és l’arrel que fa possible tota cura dels altres i del medi ambient, i que fa brotar la reacció moral de considerar l’impacte que provoca cada acció i cada decisió personal fora d’un mateix» (LS 208).

El diàleg, aleshores, apareixerà com a fruit d’aquesta comunicació que convoca, acompanya, ofereix, anima, dona coratge, serenor i seny. El resultat el rebrà tota la societat, perquè farà de la convivència el marc més idoni perquè les persones s’escoltin, es parlin, s’interpretin bé i s’expressin des de la confiança. La bona comunicació pot crear estils de vida alternatius basats en aquesta confiança, que sempre ha de ser mútua. S’ha de cercar el veritable horitzó que és el bé comú.

La comunicació ha de ser, per ella mateixa, educativa, és a dir, ha de saber donar allò que ha rebut. Per això, fa falta tenir capacitat de diàleg i de confrontació, esperit de lloança i estil crític, voluntat de servei i servir la veritat, la pròpia i la dels altres. La comunicació és un servei de comunió onsevulla on cadascú de nosaltres es trobi. Fixant-nos en el valor que poden tenir petites accions quotidianes de bona comunicació, podem arribar a entendre com han arribat a conformar un estil de vida.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Entenguem-nos primer nosaltres!

Sovint som molt exigents quan allò que afecta a tots és encara lluny, però tot canvia en la mesura en què s’apropa i ens implica. A nivell teòric ho tenim clar, sempre defensarem no sols la necessitat del diàleg, sinó també la seva urgència. Avui, més que mai, la divisió entre els cristians de diferents confessions ens afecta i ens implica, som conscients de l’escàndol que provoca quan la fe en Jesucrist hauria de ser punt d’unitat i força de comunió, i no ho és. Com viure i transmetre la fe per tal que la divisió no passi d’una generació a l’altra?

«L’espiritualitat de comunió demana que sapiguem descobrir tot allò de positiu que hi ha en l’altre, que aquesta és la manera amb què Déu ens mira».

«L’espiritualitat de comunió demana que sapiguem descobrir tot allò de positiu que hi ha en l’altre, que aquesta és la manera amb què Déu ens mira».

La pregària de Jesús és «que tots siguin u» (Jn 17,21). Cal, però, que comencem per nosaltres, els catòlics. La fragmentació dins de comunitats, l’esperit de «secta» que infecta determinats grups que diuen actuar en nom de l’Evangeli, les exclusions premeditades de persones al si d’un treball de cooperació, els descartaments habituals «quan l’altre no pensa com jo» o és un obstacle «perquè jo pugui avançar», la insensibilitat davant el fracàs o l’error d’algú que necessita una mà d’ajuda o un gest de comprensió… L’espiritualitat de comunió demana que sapiguem descobrir tot allò de positiu que hi ha en l’altre, que aquesta és la manera amb què Déu ens mira.

De fet, què aconseguim desplaçant-nos mútuament, allunyant de la nostra mirada les persones que —segons la pròpia visió egoista— ens fan nosa? No parlem de diàleg ecumènic si aquestes actituds antievangèliques persisteixen entre nosaltres, els catòlics. El papa Francesc diu que «cal confiar el cor al company de camí sense recels, sense desconfiances, i mirar abans que res el que busquem: la pau en el rostre de l’únic Déu. Confiar-se a l’altre és quelcom artesanal, la pau és artesanal» (EG 244).

Les relacions entre les persones han de ser sobretot humanes. Són tantes les coses que ens uneixen i el bé que ens podem fer els uns als altres que no tenim cap dret a fer la vida impossible a ningú, menys encara si una mateixa fe en Jesucrist volem que ens identifiqui i ens uneixi. L’esforç per la unitat és el signe perquè el món cregui.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Un «sí» per a tota la vida

Per a nosaltres, els cristians, el baptisme és un fet evident, una realitat que existeix i que ens orienta cap a una existència en Déu per sempre. Pel baptisme, som fills de Déu en el Fill, Jesucrist. Aquesta convicció de fe i de vida cristiana és fonamental per entendre i viure la vocació a la qual hem estat cridats i a partir de la qual hem dit un «sí» a Jesús per a tota la vida. El baptisme marca i orienta tota la nostra vida i, per la nostra trobada amb Jesús vivim l’alegria de l’Evangeli, que fa que ens identifiquem amb Ell i visquem els seus mateixos sentiments. Enamorat com n’estava d’Ell, sant Pau va arribar a dir «ja no soc jo qui visc, és Crist qui viu en mi». Això i la vida entregada de tants cristians al llarg de la història ens estimula a nosaltres a dir i a fer el mateix.

“El baptisme marca i orienta tota la nostra vida i, per la nostra trobada amb Jesús vivim l’alegria de l’Evangeli, que fa que ens identifiquem amb Ell i visquem els seus mateixos sentiments”.

“El baptisme marca i orienta tota la nostra vida i, per la nostra trobada amb Jesús vivim l’alegria de l’Evangeli, que fa que ens identifiquem amb Ell i visquem els seus mateixos sentiments”.

Per a donar-nos exemple, Jesús ha volgut rebre el baptisme i s’ha posat a la filera dels pecadors, cosa ben insòlita, ja que Ell no tenia pecat i vol aparèixer com qualsevol pecador. Qui pot entendre la profunditat d’aquesta humil presentació? És la màxima contestació a l’autosuficiència humana i convida a superar aquella actitud orgullosa dels qui diuen que no tenen pecat, dels qui manifesten no sentir-se necessitats de Déu ni de la seva misericòrdia.

Som terra sagrada, terra habitada per Déu. Tenim prou arguments per dir que Déu existeix i ens estima, més arguments per obrir-nos a les dimensions del seu amor i tractar tota persona humana, sigui creient o no, com a estimada per Déu i objecte del nostre profund respecte i estimació. La solidaritat humana neix de la fe que professam des del baptisme, ja que a Déu li diem Pare «nostre» de tots i totes sense distinció.

Serà bo que avui i sempre vulguem agrair el do del baptisme que ha orientat i desplegat d’aquesta manera la nostra vida. Sabem quin dia va començar aquesta aventura? Convé saber-ho, recordar-ho sempre i fer-ne festa. És el dia en què Déu ens va donar la mà i vam començar a caminar confiats amb Ell i amb els altres, compartint un mateix camí.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Homes i dones que cerquen la pau

El drama dels migrants i refugiats segueix sempre viu i actual. Els responsables dels estats no se’n surten i la necessitat que hi ha d’acollida supera infinitament la voluntat de fer-la efectiva. Des del primer moment, el papa Francesc ha mostrat la seva sensibilitat per a posar-hi solució. En el recent missatge de la Jornada Mundial de la Pau diu que no és suficient sentir en el nostre cor el sofriment dels altres i que s’haurà de treballar molt abans que els nostres germans i germanes puguin començar a viure en pau, en una llar segura. Acollir l’altre exigeix un compromís concret, una cadena d’ajuda i de generositat, una atenció vigilant i comprensiva, la gestió responsable de noves i complexes situacions que s’afegeixen als nombrosos problemes ja existents.

«El drama dels migrants i refugiats segueix sempre viu i actual. Els responsables dels estats no se’n surten i la necessitat que hi ha d’acollida supera infinitament la voluntat de fer-la efectiva».

«El drama dels migrants i refugiats segueix sempre viu i actual. Els responsables dels estats no se’n surten i la necessitat que hi ha d’acollida supera infinitament la voluntat de fer-la efectiva».

La pregunta sempre hi és i roman oberta: per què hi ha tants refugiats i migrants? El nombre creixent de desplaçats obeeix a guerres, conflictes, genocidis, la tràgica situació de desesperació dels qui fugen de la misèria empitjorada per la degradació ambiental, la falta de seguretat ciutadana i d’oportunitats per refer la vida desfeta per la violència, la discriminació racial i la xenofòbia. El Papa demana que les migracions globals no siguin considerades com una amenaça, sinó, des d’una mirada plena de confiança, siguin vistes com una oportunitat per construir un futur de pau.

S’ha d’actuar! Francesc proposa l’estratègia que conjumini «quatre pedres angulars per a l’acció». La primera: «acollir», que tracta d’equilibrar la preocupació per la seguretat amb la protecció dels drets humans fonamentals. La segona: «protegir», que contempla el deure de reconèixer i garantir la dignitat inviolable dels qui fugen d’un perill real d’explotació. La tercera: «promoure», que s’orienta a donar suport al desenvolupament humà integral dels migrants i refugiats sobretot en relació amb l’educació. I, la quarta: «integrar», per tal que migrants i refugiats participin plenament en la vida de la societat que els acull.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Nadal, humanitat i tendresa

És un gest entranyable que per Nadal ens felicitem. Això vol dir que compartim molts motius que fan que ens desitjam felicitat, tot el bé possible i un any nou ple de pau i concòrdia. Tot prové del goig de compartir amb tota persona de bona voluntat la bona notícia de l’Encarnació de Déu en la història, la vinguda de Jesús, el seu Fill, nascut de la Verge Maria en un racó oblidat de món entre els més pobres, fet un de nosaltres. Ell ens ha assenyalat d’una forma genial quina és l’orientació que pot prendre la nostra vida, aquell camí que ens pot omplir de felicitat.

"És un gest entranyable que per Nadal ens felicitem. Això vol dir que compartim molts motius que fan que ens desitjam felicitat, tot el bé possible i un any nou ple de pau i concòrdia".

“És un gest entranyable que per Nadal ens felicitem. Això vol dir que compartim molts motius que fan que ens desitjam felicitat, tot el bé possible i un any nou ple de pau i concòrdia”.

Vagi el meu desig de pau i felicitat per aquestes festes, units al Senyor en la pregària que crea fraternitat i que fa que siguem més germans els uns dels altres, sempre fent l’esforç d’arribar als més necessitats i exclosos. Això és així perquè el cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins Ell mateix es va fer pobre en la persona de Jesús de Natzaret, el seu Fill.

Meditant, doncs, el sentit del Nadal, pensem —com diu el papa Francesc— que «tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres. Aquesta salvació va venir a nosaltres a través del “sí“ d’una humil noia d’un petit poble perdut a la perifèria d’un gran imperi. El Salvador va néixer en un pessebre, entre animals, com ho feien els fills dels més pobres; fou presentat al Temple junt amb dos colomins, l’ofrena dels qui no podien permetre’s pagar un xai. Va créixer en una llar de senzills treballadors i va treballar amb les seves mans per guanyar-se el pa. Quan va començar a anunciar el Regne, el seguien multituds de desposseïts i als qui estaven carregats de dolor, aclaparats de pobresa, els va assegurar que Déu els tenia al centre del seu cor» (cf. EG 197).

Per tot això, és Nadal quan en tota relació humana, enfortits per la trobada amb Jesús a la taula de l’Eucaristia, som un exemple de proximitat real i cordial, quan som capaços d’empatia i tendresa, quan el descobrim a Ell realment present en l’altre per acollir-lo, estimar-lo i servir-lo.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris