Identitat i full de ruta

Comença a ser freqüent comentar entre nosaltres que hi ha molts batejats, però pocs iniciats a la vida cristiana. Un compte de resultats que en principi no proporciona gaire joia. Què vol dir? Té a veure amb l’afirmació del Precursor de Jesús, Joan Baptista, quan diu que «entre nosaltres hi ha Algú que no coneixem», o potser no coneixem prou com perquè la nostra vida quedi transformada per Ell. És la iniciació cristiana la qui té com a objectiu l’encontre amb Jesucrist, però no un encontre casual, forçat, edulcorat o condicionat per la pressió social. El veritable encontre amb Ell abasta tota la persona i dona un nou horitzó a tota la vida.

"Esforcem-nos per conèixer «Aquest» que ja és entre nosaltres i que potser no coneixem! Comencem escoltant la Paraula de Déu, pel que Ell diu de si mateix, com és en persona i què pretén"

“Esforcem-nos per conèixer «Aquest» que ja és entre nosaltres i que potser no coneixem! Comencem escoltant la Paraula de Déu, pel que Ell diu de si mateix, com és en persona i què pretén”

No obstant això, som conscients que el seguiment de Jesús és constantment posat a prova. Són molts els reptes als quals cal respondre des de la fe quan ens afecta un enfosquiment de l’esperança. Quina nova proposta podem fer als homes i dones d’avui, amb un accent especial als joves i ambients allunyats, afectats per una situació ambiental d’indiferència? Quina espiritualitat pot ajudar tantes persones a recuperar l’esperança? Amb quina acció missionera podem donar a conèixer Jesucrist i el seu Evangeli? Què fer per ajudar a obrir els cors a la confiança i a les dimensions del Déu-Amor, com a força interior que dugui a reiniciar un procés de fe? Treballem-ho sols o amb altres i portem-ho a la pregària!

Esforcem-nos per conèixer «Aquest» que ja és entre nosaltres i que potser no coneixem! Comencem escoltant la Paraula de Déu, pel que Ell diu de si mateix, com és en persona i què pretén: «L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Aquest és el carnet d’identitat de Jesús i el full de ruta que ens proposa, a nosaltres, l’Església. Una identitat i una actuació que ens mostren el veritable rostre de Nadal.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Parlar al cor i consolar!

Què vol dir parlar al cor? Què hi ha realment en el cor humà perquè pugui rebre una paraula que consoli, que el faci conscient de la seva dignitat, que l’ompli d’esperança? Què hem de fer per ser transmissors de consol, de comprensió, de perdó? A les benaurances, Jesús proclama «feliços els qui ploren, perquè seran consolats» i veiem que prou vegades no som sensibles ni als plors ni estem decidits a posar-hi el consol.

«Hem de detectar on hi ha gent que plora. Aquesta setmana he estat a la presó i he tocat de prop aquestes llàgrimes que et rompen el cor».

«Hem de detectar on hi ha gent que plora. Aquesta setmana he estat a la presó i he tocat de prop aquestes llàgrimes que et rompen el cor».

El papa Francesc quan va a Lampedusa i es troba amb el drama dels refugiats que arriben a les seves costes i, sobretot, el dels que no hi arriben, fa una denúncia explícita i diu que «som una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de “patir amb”: la globalització de la indiferència ens ha pres l’experiència de plorar! Hem perdut la capacitat de plorar!». Què ens passa?

Hem de detectar on hi ha gent que plora. Aquesta setmana he estat a la presó i he tocat de prop aquestes llàgrimes que et rompen el cor. També he escoltat, enmig del carrer i a la sortida de la Seu i d’alguna altra església, qui —amb llàgrimes als ulls— em demanava una pregària per un familiar seu a punt d’operar o per una mare que acabava de morir. També, i sobretot els capellans d’hospitals i presons, i els voluntaris i voluntàries que treballen amb ells, ho viuen amb més intensitat. És l’Església que toca les llagues de Crist i que comparteix el plor i fa tot el possible per consolar.

El cor humà, per un do rebut de Déu, entén de tendresa i d’acollida, de misericòrdia i de fidelitat, d’amor i de perdó. És per això que ens ha de ser fàcil —si hi som sensibles— sentir la crida a fer del nostre testimoni —amb paraules i fets— una font de consol. Unes paraules amables, una telefonada, un gest de proximitat, un esforç d’empatia, una mirada neta, tot fet amb la humilitat que Jesús ens demana, poden fer que l’esperança es vegi reforçada per aquesta proximitat amable del Déu que estima, que ve en Jesús i s’apropa, que vol estar al nostre costat i acompanyar a tothom a qui vol arribar a través nostre.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

La pregunta decisiva

Jesús, ens has fet una pregunta que en tot moment espera resposta. Vas al cor, a l’essencial, allà on només l’amor pot respondre. Tu ens coneixes, saps molt bé de quin peu botem i com som. Avui i aquí, ens tornes a demanar a cadascú: «M’estimes?» T’ho vull dir ben clar: «Tu, Jesús, saps molt bé que t’estimo.» Tanmateix, ara t’ho diem junts: «Aquí ens tens! T’estimem!»

“Posem aquesta Església de Mallorca i tota l’Església sota l’empara de la Mare, i ho fem amb especial atenció envers els més pobres i exclosos”

“Posem aquesta Església de Mallorca i tota l’Església sota l’empara de la Mare, i ho fem amb especial atenció envers els més pobres i exclosos”

Havent escoltat la teva Paraula i haver-te rebut en l’Eucaristia, sentim el goig de la teva presència i l’escalf de la teva tendresa. En tot el que hem escoltat i pregat t’hem sentit molt a prop, i hem pogut percebre la necessitat de donar-te a conèixer. Dona’ns el teu Esperit que ens faci ser bons comunicadors, amb la claredat de la paraula i amb la coherència dels fets.

No volem acabar de rompre la canya que està esquerdada, ni apagar el ble que just està encès, ni que l’amor sigui fingit. Ajudeu-nos a vèncer el mal i fer el bé, a estimar-nos amb afecte. Dona’ns, Senyor, un cor net i transparent, de benaurança, un cor net que ens faci capaços de veure’t viu enmig nostre.

Dona’ns una mirada sàvia, plena dels dons de l’Esperit Sant, una mirada evangèlica sobre el món i tot el que tu estimes. Dona’ns una voluntat ferma que ens mantingui fidels i actius, molt clarividents a l’hora de discernir els signes dels temps, manifestació de la teva Paraula i del teu pas entre nosaltres.

Tenim urgent necessitat de regeneració humana i espiritual, que abasti el camp social, familiar, polític, econòmic, ecològic. Una regeneració de totes les relacions humanes i institucionals, que ens retorni l’esperança, la il·lusió, el goig de viure i actuar, per tal de recuperar els angoixats, tristos, decebuts i desanimats.

Per això, et demanem que ens obris el cor a la joia de l’Evangeli, a la novetat de la teva acció en nosaltres i al servei dels germans. Amb la tendresa de l’amor que ens uneix, a persones i famílies, posem aquesta Església de Mallorca i tota l’Església sota l’empara de la Mare, i ho fem amb especial atenció envers els més pobres i exclosos, per tal que, a través nostre, arribi a tots la força viva del teu amor. Amén.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

De Barcelona a Mallorca

L’Església es torna més «missionera» quan un dels seus membres és enviat a una comunitat germana, en aquest cas, quan m’envia a mi a l’Església que peregrina a Mallorca. No vaig gaire lluny, Barcelona i Mallorca són dues diòcesis que tenen molt en comú i que sempre han estat pastoralment relacionades, no sols per l’afinitat lingüística i cultural, sinó per la relació que de forma espontània i a molts nivells el mateix poble estableix. Així i tot, no resulta fàcil deixar allò que estimes i allà on has après a seguir estimant.

«No vaig gaire lluny, Barcelona i Mallorca són dues diòcesis que tenen molt en comú i que sempre han estat pastoralment relacionades, no sols per l’afinitat lingüística i cultural, sinó per la relació que de forma espontània i a molts nivells el mateix poble estableix».

«No vaig gaire lluny, Barcelona i Mallorca són dues diòcesis que tenen molt en comú i que sempre han estat pastoralment relacionades, no sols per l’afinitat lingüística i cultural, sinó per la relació que de forma espontània i a molts nivells el mateix poble estableix».

Aquesta és la pobresa i la grandesa que ens toca viure quan som enviats a anunciar Jesús i servir l’Evangeli a un altre lloc, fent-te un de tants com ell. Despreniment pel que deixes, agraïment pel que he rebut i m’emporto per comunicar-ho a altres, amb el contingut d’un aprenentatge en el qual tots vosaltres hi sou no sols com a mestres, sinó com a veritables testimonis.

Quan en la missió que se t’encomana, la primera motivació és l’amor de Jesús que hem rebut, «sabem bé —diu el papa Francesc—que la vida amb ell esdevé molt més plena i que amb ell és més fàcil trobar sentit a tot. El veritable missioner, que mai no deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell. Percep Jesús viu enmig de la tasca missionera» (EG 266).

Som conscient del bé que m’heu fet amb el vostre acolliment des del principi, la vostra ajuda incondicional i, sobretot, la vostra amistat. Aquí vaig estrenar el meu servei apostòlic i amb el lema «Vosaltres sou els meus amics» i he de dir amb tota veritat que m’ho heu fet experimentar constantment.

He comprovat que a Barcelona hi ha molt de bo que no es coneix ni els mitjans en parlen, però existeix i amb molta vitalitat. Hi ha molts «talents» repartits i molta «llavor d’Evangeli» escampada. Quan s’observa amb un cor net i posant-hi mirada creient, tot es veu d’una altra manera i s’hi arriba a veure Déu. Per això, moltes, moltes gràcies a Déu i a tots vosaltres!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe administrador apostòlic de Mallorca,
bisbe auxiliar de Barcelona i electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Fer-los sentir el calor de l’amor

«No estimem amb paraules, sinó amb obres.» Amb aquest lema, que ens crida a una coherència de vida amb la fe que professem i a una solidaritat que pressuposa l’amor, el papa Francesc ha instaurat per aquest diumenge la Jornada Mundial dels Pobres perquè prenguem consciència que és la primera preferència de Jesús i, en conseqüència, ha de ser també la nostra primera preferència.

«En el moment de la seva elecció, el Papa va sentir que un cardenal amic li deia «no t‘oblidis dels pobres!» i al cap de poc escollia el nom de «Francesc» com aquell distintiu que l’hauria de definir en la seva missió de Pastor de tota l’Església».

«En el moment de la seva elecció, el Papa va sentir que un cardenal amic li deia «no t‘oblidis dels pobres!» i al cap de poc escollia el nom de «Francesc» com aquell distintiu que l’hauria de definir en la seva missió de Pastor de tota l’Església».

Seguint les paraules de l’apòstol Joan «Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat» (1Jn 3,18), el papa Francesc diu que «la seriositat amb què el “deixeble estimat” ha transmès fins als nostres dies el manament de Jesús es fa més intensa per raó del contrast que percep entre les paraules buides presents en els nostres llavis i els fets concrets amb què hem d’enfrontar-nos. L’amor no admet excuses: qui vol estimar com Jesús va estimar, ha de fer seu el seu exemple, especialment quan es tracta d’estimar els pobres».

En el moment de la seva elecció, el Papa va sentir que un cardenal amic li deia «no t‘oblidis dels pobres!» i al cap de poc escollia el nom de «Francesc» com aquell distintiu que l’hauria de definir en la seva missió de Pastor de tota l’Església. En aquest sentit, els seus gestos són tan eloqüents que ens fan veure quin rumb ha d’agafar l’Església per ser fidel a Jesucrist.

Fent-me portaveu del seu missatge, som cridats a donar la mà als pobres, a trobar-los, a mirar-los als ulls, a abraçar-los, per fer-los sentir el calor de l’amor que trenca el cercle de soledat. La seva mà estesa envers nosaltres és també una crida a sortir de les nostres certeses i comoditats, i a reconèixer el valor que té la pobresa en ella mateixa.

A tots ens pertoca fer possible aquest encontre, a mi el primer. Comencem pels de més a prop, qui sap si entre els mateixos familiars o els veïns, i tants altres. No els donem només coses, sinó acolliment, conversa, acompanyament, estimació. Els pobres no són un problema, sinó un recurs al qual acudir i viure l’essència de l’Evangeli.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe administrador apostòlic de Mallorca,
bisbe auxiliar de Barcelona i electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Amb tu, som una gran família

Celebrant la Diada de Germanor, m’agradaria que parléssim de l’Església com una cosa pròpia, com una cosa molt familiar amb la qual m’identifico i que es tradueix en un «algú» col·lectiu, en una comunitat viva d’homes i dones que creuen en Jesús i fonamenten en Ell la seva amistat i contagien fraternitat. M’agradaria que ho féssim des de la nostra implicació amable, constructiva i en plena comunió amb la seva missió.

«L’Església, tot i que ens projecta cap a l’eternitat, apareix en el temps, i, encara que és universal, esdevé en un territori concret, anomenat Església particular o diòcesi. La raó és la successió apostòlica en la persona del bisbe».

«L’Església, tot i que ens projecta cap a l’eternitat, apareix en el temps, i, encara que és universal, esdevé en un territori concret, anomenat Església particular o diòcesi. La raó és la successió apostòlica en la persona del bisbe».

L’Església, tot i que ens projecta cap a l’eternitat, apareix en el temps, i, encara que és universal, esdevé en un territori concret, anomenat Església particular o diòcesi. La raó és la successió apostòlica en la persona del bisbe. No obstant això, i tenint en compte aquest fonament, serà necessària la visió de fe i la pertinença cordial per poder entendre el seu misteri i el lloc decisiu que ocupa en la vida d’un cristià.

L’Església pot ser vista de moltes maneres, però per entendre-la cal tenir una visió «sacramental», la qual ens permet veure-la amb els ulls de la fe i descobrir en allò que és visible, l’invisible, el transcendent, Déu mateix.

Us convido, doncs, a treballar aquesta antiga i sempre nova «forma de veure». Déu ens fa el do d’aquesta visió que dona interioritat a la vida, però també se serveix de mediacions per fer-nos-ho present. La primera mediació per veure, escoltar i entendre Déu és Jesucrist («qui em veu a mi veu el Pare», diu Jesús) i l’altra mediació som nosaltres, l’Església, («el qui us acull a vosaltres, a mi m’acull», «tot el que vàreu fer a un d’aquests germans més petits, a mi m’ho fèieu», és la identificació de Jesús).

Tant en un cas com en l’altre, tot l’Evangeli és una invitació a fer aquest exercici de nova «visió», de mirar amb els ulls amb què Déu ens mira. Es tracta d’un canvi d’ulls, com ho van viure els deixebles d’Emaús en el moment en què Jesús parteix el pa: «Se’ls varen obrir els ulls i el varen reconèixer.» Aquí hi ha quelcom important a retenir i que ha d’il·luminar la nostra nova visió i experiència d’Església: la trobada i la decisió pel seguiment de Jesús.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe administrador apostòlic de Mallorca,
bisbe auxiliar de Barcelona i electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Persona, comunitat, diàleg, solidaritat i pau

Aquests són els termes amb els quals el papa Francesc s’ha dirigit als participants de la Conferència «Repensant Europa», en un moment on la contribució cristiana té un paper important per al futur d’aquest continent d’arrels cristianes. Francesc es demana quina és la nostra responsabilitat en un temps en el qual el rostre d’Europa està cada vegada més marcat per una pluralitat de cultures i religions, mentre que per a molts el cristianisme és vist com un element del passat, llunyà i aliè.

«Francesc es demana quina és la nostra responsabilitat en un temps en el qual el rostre d’Europa està cada vegada més marcat per una pluralitat de cultures i religions»

«Francesc es demana quina és la nostra responsabilitat en un temps en el qual el rostre d’Europa està cada vegada més marcat per una pluralitat de cultures i religions»

La referència a sant Benet ens introdueix en un nou concepte de «persona» creada a imatge de Déu. Per això, la millor contribució que els cristians podem fer a l’Europa d’avui és recordar que no es tracta de números i institucions, sinó de persones. Sovint qualsevol debat es redueix a parlar de xifres; no hi ha ciutadans, sinó vots; no hi ha immigrants, sinó quotes; no hi ha treballadors, sinó indicadors econòmics. Cal avançar en el reconeixement de l’altre com a persona i valorar allò que m’uneix a ell i ens fa ser «comunitat». És en les relacions interpersonals on cadascú descobreix el propi rostre, la nostra identitat.

Ara bé, la relació entre persones queda dignificada de forma especial per l’exercici del «diàleg» familiar, religiós, cultural i polític. Tanmateix, els crits de les reivindicacions substitueixen sovint la veu del diàleg, no es busca el bé comú, es posa en perill la convivència i es dona via lliure a l’hegemonia del poder que impedeix una veritable vida democràtica. Per això, els cristians estem cridats a donar una nova dignitat a la política, entesa com a màxim servei al bé comú i no com una ocupació del poder.

El pas que segueix és treballar per una comunitat inclusiva capaç d’edificar un espai de «solidaritat», basant-nos sempre en el manament de l’amor (cf. Mt 22,37-40). Això significa tenir cura dels més febles de la societat. Aleshores, la «pau», sempre creativa, serà el resultat i, alhora, el camí, fins a fer-nos promotors d’una cultura de la pau.

Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Desactiva els comentaris

Joves enamorats de Jesús

Aquests dies, he tingut el goig d’administrar el sagrament de la Confirmació a una setantena de joves, nois i noies estudiants, després del procés de creixement cristià i amb la voluntat d’enfortir la fe en el seguiment de Jesús. Els han acompanyat els seus pares i padrins, emocionats, mostrant així aquell recolzament tan necessari en aquesta edat jove i al llarg de la vida. Tota una comunitat de fe en festa, vivint la joia de l’Evangeli, proclamat amb la proposta de felicitat que fa Jesús a les benaurances.

«He tingut el goig d’administrar el sagrament de la Confirmació a una setantena de joves, després del procés de creixement cristià i amb la voluntat d’enfortir la fe en el seguiment de Jesús».

«He tingut el goig d’administrar el sagrament de la Confirmació a una setantena de joves, després del procés de creixement cristià i amb la voluntat d’enfortir la fe en el seguiment de Jesús».

Posant Crist al centre de tot, la Paraula de Déu ens ha exhortat a revestir-nos de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor i de paciència i, mitjançant l’exercici del perdó, a viure en l’amor i la pau de Crist. Tanmateix, no tot resulta fàcil. Aquests joves saben —i així ho han manifestat— que l’ambient que els rodeja no sempre el tenen a favor i que viure en cristià en un entorn egoista i ambiciós els crea no poques dificultats i els ofereix viure del seu atractiu. Saben, també, que seguir Jesús i presentar-se com a cristians, de paraula i amb fets, comporta reaccions d’indiferència quan no d’insult i de rebuig. A més, de forma valenta i enfrontant-se amb els dubtes, han manifestat el goig de creure en Jesús i, així, veure enfortida la seva fe.

Amb la llum que ens ve de la Paraula de Déu, he pogut respondre un grapat de preguntes que els mateixos joves m’han fet. Els preocupa com conservar la fe al llarg de la seva vida; veure cristians que els costa dir que ho són; la immersió en una societat que els fa oblidar allò que és realment important; no ser prou forts davant les dificultats i no saber donar una resposta de fe quan hi ha una contrarietat o una desgràcia; com mantenir encesa la flama de la fe i portar-la als qui no creuen. Aleshores, junts hem cercat on hi ha l’aliment —el veritable aliment— i l’hem vist en la pregària, en l’atenció a la Paraula de Déu i a la vida, en la solidaritat i el servei com a expressions de l’amor.

Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , | Desactiva els comentaris

Entre nosaltres, qui és missioner?

Avui, pensant en Catalunya, on hi ha més necessitat que l’Evangeli sigui anunciat? Quines zones de la nostra terra pateixen més la indiferència religiosa? Quins ambients i persones agrairien que algú els dediqués temps i els ajudés a conèixer l’Evangeli? Quins cristians adults estan disposats a fer camí amb tants joves que esperen que algú els aculli, els comprengui i els acompanyi? Quins pares i mares cristians fan camí amb els seus fills guiant-los amb els seus consells i bon exemple? Quins infants i adolescents romanen desemparats de tota ajuda que els encamini a conèixer Jesús i l’Església? Qui és missioner i missionera entre nosaltres?

«Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils».

«Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils».

La diada del Domund és memòria de quan comença la «propaganda» de la fe, de quan la «publicitat» de la fe ha fet possible que l’Evangeli fos estès i Jesucrist fos conegut. Una diada en la qual ens fixem en els missioners i missioneres que han marxat lluny, allà on hi ha més necessitat d’anunci, de promoció humana i d’ajuda solidària. Una diada que també ens fa contemplar la nostra societat, per descobrir llocs i situacions humanes que demanen presència missionera i urgents accions evangelitzadores. Donem gràcies a Déu pel testimoni valent dels qui han marxat a països on les dificultats són grans i els riscos constants, com també el dels qui entre nosaltres s’ho estan jugant tot en ambients no fàcils. La seva decisió ens ha d’interpel·lar i ens ha d’esperonar a fer com ells.

A ells i a tots els qui entre nosaltres viuen l’afany missioner els dic el mateix que els missioners Pau, Silvà i Timoteu diuen als cristians de Tessalònica: «Sempre donem gràcies per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Sabem cert que Ell us ha elegit.» Què he de fer per ser com ells?

Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca i
bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris

El gust d’estar a prop de la gent

Un poble dins d’un altre poble, el poble de Déu immers en la societat, com la sal en el menjar, com la llum en la fosca, com el llevat en la pasta. És la forma clara d’explicar-ho que té Jesús. «La Paraula de Déu —diu el papa Francesc— també ens invita a reconèixer que som poble: “Vosaltres que en altre temps no éreu poble, ara sou poble de Déu” (1Pe 2,10). Per a ser evangelitzadors d’ànima també fa falta desenvolupar el gust espiritual d’estar a prop de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d’un goig superior. La missió és una passió per Jesús, però, al mateix temps, una passió pel seu poble» (EG 268).

«[Els cristians] desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres»

«[Els cristians] desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres»

Arribar a aquest gust espiritual demana haver aconseguit introduir en el cor de la societat aquells valors evangèlics, plenament humans i espirituals, que poden ser llavor de transformació personal i social. Només cal anar a Jesús i veure en ell el model que ens introdueix en el cor del poble: com acull, com mira, com reacciona, com parla, com s’alegra, com plora, com anuncia, com denuncia, com pateix… «Captivats per aquest model, desitgem integrar-nos a fons en la societat —segueix dient Francesc—, compartint la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment en les seves necessitats, ens alegrem amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i ens comprometem en la construcció d’un món nou, braç a braç amb els altres» (EG 269).

A més, dirà que «quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270). L’aportació que els cristians hem de fer té a veure amb una convivència en pau avalada per la capacitat d’escoltar, l’única que afavoreix el diàleg per arribar a una entesa que beneficiï a tots, una missió d’illuminar, beneir, vivificar aixecar, guarir i alliberar. «Així apareix —diu també Francesc— la infermera d’ànima, el docent d’ànima, el polític d’ànima, aquests que han decidit a fons ser amb els altres i per als altres» (EG 273).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona,
administrador apostòlic de Mallorca
i bisbe electe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Desactiva els comentaris